Nua i boscana

Estesa al sol,

nua i boscana,

ningú no vol,

que ella ja es basta.

Va tenir dol,

amors passaren,

ara el consol

dins de si guarda.

La lluna, el cel

i el mar la banyen,

tots els ocells

per a ella canten.

I dins el foc

del seu pit d’aura

riu un atol

de peixos d’ambre.

I l’oceà,

que sempre aguaita,

li ve a portar

nova romança.

Com una llum,

vindrà a sobtar-la.

Obrirà els braços,

després les cames.