Nua en el temps

S’estira la corda tensa de la tarda

i el sol penja del filferro de l’estenedor,

es mou calenta la brisa amb olor de pinassa

i només el meu respir en trenca la remor.

Nua en el temps incommensurable,

amb la mirada nua traspasso el teu oblit,

de la teva terra he estat arrencada,

travessa el timpà del so el meu neguit.

Lluny, en la distància incomptable,

fa girs atordits l’ocell del nostre alenar,

la flor de tarongina és al meandre

que escola el temps que no es pot agafar.