Negre neguit

 Ramon Casas

Qui et veu amb aquesta esplendor?

Or líquid et mulla el vestit

i tu, arrapada amb pudor,

prems contra el mur el teu negre neguit.

Qui et vol despentinar el cabell

i amb tendra feresa esblenar-te de nou,

qui et vol estrènyer i exhaurir completament

i com llum del matí retornar-te altre cop?

Tu prems fermament els braçals del seient

i les cames clous, i el roig et puja al rostre.

No hi ha cap sentinella ni espiell

i ningú pot salvar el teu núbil encontre.

Qui com sargantana ha batejat

el teu escàpol i anguniós posat,

tu arravatada i temorosa d’ànsia?

Qui et vol sacsejar a bastament

fins incandescent i pregona fondària?

La teva força protegeix i tanca

la premuda joventut del teu portent,

i aquesta nit, entre roges cremors assuaujades

cediràs a la ferotge por d’aquest lliurar-te

bescanviant-la per posició i joiells.

No corren les teves mans a les carenes

ni arrossen damunt les fulles tendres

del teu desig primer, aquell roig del llavi dreturer

dins el goig  essencial que és ofrena.