Matèria de dol

Entre pedres i inert

he caigut

i el sol dóna el darrer

raig de llum.

En l’aire de la nit,

aturat,

sóc sola només jo,

sens plorar,

i la negror del cel

sens forat,

és capa de tarquim

endolat.

Ni estrelles ni estels,

allà dalt,

obren carícia o vers,

ni cap clar,

ni cap estel fugaç

vol passar,

veient l’isolament

del meu fat.

Tot em circumda a mi

sens tocar

la matèria de dol

que em perfà,

i costa molt al vent

bellugar

l’arpeig intern de mi

que és un crit.

Romanc al mig del fred,

sucumbint.