Llavors atapeïdes

De vegades la tarda

vessava d’expectatives

que eren l’impuls de vida,

el que era punt de créixer.

L’aire en portava els nòduls,

llavors atapeïdes,

del futur que s’obria

amb respir i amb estrelles,

i llarg camí per córrer,

i bellesa per prendre,

i allò millor per viure,

amb l’amor com a rella.