El vent no truca a la porta
de l’enterbolida estança,
només nua resplendeixes
sota la llum de la làmpada.
Dona que emmarques el rostre
entre la nuesa blanca,
les dues ones dels pits
són fermes com l’alabastre.
La roba íntima negra
et fa molt més nua encara,
la carn esplèndida lluu
amb transparència de marbre.
Sobre tu et clous sencera
amb pensaments insondables
en l’aire que reverbera
d’una alta murada a una altra.
Presonera al teu castell
intensa i trista divagues
en com arribar al cancell
per sortir a noves contrades.
Oferta a tu mateixa,
als teus somnis introbables,
vols obrir camins silents
per sentir joves albades.
Estirada al llit navegues,
sense finestra, enaiguada,
fosca entre la cremor
de l’enyor, abandonada.
Vindrà una força punyent
que et farà alçar, rebel·lant-te
a perdre els dies tan bells
de la vida, que a poc passa.
Dins teu sentiràs l’ocell
amb el seu cant d’esperança,
llavors t’alçaràs, somrient,
amb la clau dins de la palma.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 