Esmicolament

Ha passat, llarg, el temps, bombolla de sabó,

i a la memòria resten records que s’il·luminen

aplegats entre tapes de dolcíssim cartró,

com si fossin uns llibres que mantenen la guia

de sentits i paraules i mons en rotació.

S’apleguen, onerosos, a les prestatgeries,

i als lloms duen gravats títols escrits amb or,

i cada un té una flaire, i cada un té una mida,

i, discrets, fan bastida fins arribar al cor.

Però hi ha un record gruixut que tot s’ha esmicolat:

ha perdut tota traça del tram que el constituïa,

filaments, vigories d’escorça just polida,

vegetal, ben trenada, de papirus en flor.

Les lletres s’han desprès i esbarriades rauen

i no s’hi pot llegir qui havíem estat tots dos.

Se’n va perdre el sentit,  es va fer filagarsa,

cap llum no il·luminava aquell lluent tresor.

I així, va exhaurir-se i avui és introbable,

fet pols dins de l’estança on l’oblit encén foc.