Dona rere una finestra

Tancada a un terrible clos

de solitud que emmetzina,

el no-res li emplena el cor,

bassals de llot la calciguen.

Aturat com si fos mort,

el pols no avança ni vibra,

sang retinguda en un clot,

feixuguesa i immobilisme.

No hi ha impuls que creï enlloc

ni res que generi vida,

l’aire és estàtic i eixorc

i ella sols d’esma respira.

Fusta seca, pedra i pols

són els continents que habita,

les cavitats del seu dol

tot moviment foragiten.

Per ella no surt el sol

ni cap astre que gravita,

però algú ha deixat un llantiol

apostat vora el seu vidre.

I sens voler farà un toc

a l’aram vell que el setina,

i un mag sorgirà, i de goig

li omplirà altre cop el viure.