Com sargantana

Ramon Casas  

Bombeja el cor de la nit
a les teves temples pàl·lides d’angoixa,
sargantana que t’arrapes al mur
dibuixada per altri amb un groc que pertorba.
No hi ha pell en què s’obri l’espurna
del voler-te donar en la nit quieta,
no hi ha somriure ni color de fruita,
només la por d’obrir-te en canalera,
només clausura de cames ombrívoles,
només pressió de les mans que constrenyen,
només aquest NO gravíssim que traspues
a qui et va pintant amb tinta d’abellera,
a qui espera que en la nit obscura
canviïs de pell amb escata novella
malgrat s’esmicoli tota, feta engrunes,
la teva voluntat de núbil donzella.