Sobre el teu cos plora el dia
la seva blava pluja,
gotes que s’encongeixen
damunt la pell, blanc de lluna.
En silenci alces els braços.
delicada, tota nua,
i s’obre camins fugaços
sobre els pits la trista pluja.
Sola entre l’infinit
el teu cos pren la llum clara,
enllà dels núvols cruixits,
del cel, que obrirà clariana.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 