Es fa calavera
el seu rostre humà,
pres pel xiscle-crit
que sencer el desfà.
Neix de dintre seu
i és dolor embravit,
tifó que s’enduu
el seny i el sentit.
Estreny amb les mans
el nucli del so,
horror desfermat
que esclata com tro.
Balandreja el pont
damunt de l’abisme,
la terra i el cel
esdevenen sisme.
Espant que contorça
els cims i els afraus,
tortura espessosa
corbant-se en allau.
Sofriment letal,
turment embogit,
dolor espetegant,
magma espaordit.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 