Daily Archives: 19 febrer 2011

John William Waterhous

e 

Un fat orc, maligne, plana sobre el bosc

i el riu espurneja espirs verinosos;

l’aire és tenyit –metzina de mort–

per efluvis d’èter densos i ofegosos.

L’aigua és espessa, llefiscosa, bruta,

i reflecteix núvols en un cel captiu;

una malvestat n’ha pres part, com ombra,

i tem voraçment l’amor femení.

Tot el clos paratge és de misogínia,

que vol tornar estàtica la dona en amors.

Oh, dama de Shalott, reclosa en una illa,

bellesa damnada en plena esplendor.

Fugint del castell, encaterinada,

pel mirall del temps has vist Lancelot,

i fuges ardida, sense por ni ànsia,

i vols ‘nar pel riu fins a Camelot.

La teva bellesa fereix el paisatge,

del tot sollevat per teu gosar audaç,

i tota la ufana de la teva gesta

embraveix el mal, que et tenyeix la faç.

Ningú pot reduir-te, només maleir-te,

i es llancen conjurs terribles vers tu,

i com una nimfa en sulfur esvaïda

ta vida s’escapa per cercar la llum.

I en cada brau dona que neix cada dia

una espurna teva la va a assaciar,

i com una au fènix la dreça, altiva,

i ni bruixa ni home la pot dominar.

Estàtica,

l’infinit l’observa,

hieràtica,

és món de fredor,

superba,

amb rictus de mort damna

la fràgil vida làbil

que ens recorre a tots.

Gelada,

amb la daga sega,

obscena,

descarna tot cor

lasciva,

amb la mort fa conxorxa

i cruel ens planifica

un fat esgarrifós.

Roïna,

la corrou l’enveja,

altiva,

es rosega voraç,

mesquina,

vol mort sobre la vida,

de goig desposseïda,

i joia, i carn vivaç.

Jacques Louis David

Amb la ferida tendra se li va escolant l’ànima

sagnant en el martiri com Jesús a la creu;

igual que el Redemptor, té el rostre ple de calma

i el cos se li il·lumina amb llum que ve del cel.

Una tenebra fosca, clos del mortal abisme,

gravita dins la cambra on la vida se’n va;

i hi ha una resplendor com aura de celístia,

l’indret on Déu el mira i li dóna la mà.

El tors innocent vincla, vençut, ja cap a terra,

i el seu costat li sagna, colpit en la tendror;

li han dat la punyalada on hi ha el cor, a l’esquerra,

i sa mà encara branda l’escrit de traïció.

La daga jau a terra i implora al cel justícia;

un home bo, indefens, ha estat ferit de mort;

és com un sant devot que ha fet el bé a la vida,

que ha pres els béns dels nobles per dar-ho als pobres tot.

La dona que l’ha occit, emissària terrible,

l’ha enganyat amb l’escrit i ha entrat al seu redós;

damunt el seu capell de noble cruel i altiva

penja la guillotina, sang i Revolució.

Marat prenia el bany i una carta escrivia:

s’adreçava a una mare per oferir-li ajut;

la ploma s’alça encara com la bondat divina

que emana del seu ésser, i que no s’ha abatut.

David, el pintor-àngel d’una època convulsa,

dóna vida a l’instant que penetra la mort,

i amb el recolliment de qui estima la víctima

li ret un homenatge que fa apiadar-se el món.