Daily Archives: 19 febrer 2011

Castell humà

 

Monument viu que atalaies
si de lluny ve l’enemic,
mou l’ànima gran del poble
per aturar-lo amb el pit.

Castell humà que reïxes
sobre els segles elevat,
quan l’enemic ja és casa
continues el combat.

Homes i dones que s’alcen
mirant l’horitzó en rodó,
del fort vent prenen coratge,
fan del sol el seu bastió.

Amb coll tibat de pantera,
músculs en plena esplendor,
atura el vil que anorrea,
que ens burla i que ho roba tot.

Fes d’estendard en la lluita
contra el roí invasor;
tres-cents anys de resistència,
tres-cents anys d’ocupació.

Però tu amb nou alè t’alces
cada dia als nostres cors,
al carrer, enmig de la plaça,
i la pinya és l’expressió

que no deixarem la lluita
en contra cap opressió,
la pàtria ja és sobirana
per la nostra rebel·lió.

 

Malabar d’art

pintura 0 dona noia a la finestra 79879

Elegantment vestit de negre
fas anar el llapis destrament,
ara color, ara aquarel·la,
la imatge que ornes vola al vent.

I tu percaces gestos i forma
i a la taula, ben reclinat,
rius a la vida i ric l’honores
dins el caliu del nostre bar.

Ets malabar de l’art d’artista
que en els teus dits tens aplegat;
tu, pintor amable, tots encises,
ja els turistes, ja els parroquians.

Tot rumiant la següent traça
un ble t’apartes de cabell suau,
i ja et llambrega ull i mirada
i, amb picardia, somrius callant.

Força que corre endimoniada
al teu racó, on ets dibuixant;
i ja fa olor de pigment i gràcia
la clariana del bar galant.

Amunt els cors! Entra una estrella
perduda i bella, que va voltant;
voleia dolça, fa ziga-zagues
i ve a aturar-se al teu davant. x

I il·luminat per la clarícia
un full novell véns a estrenar,
i corre àgil llapis i tinta
i els colors pensen si els vols triar.

Tu, capriciós, el pinzell vincles:
daurat de sol… tint blau de mar…
verd de maragda… rosa de l’Índia…
i un toc vermell de to amarant.

I a cada trau rosa escollida
vas esmerçant, espurnada d’art,
i així empolaines dibuix i vida,
que un instant vibra, i segueix rodant.

Deessa

Auguste Renoir. Nu

Orgullosa de ser dona

m’ajasso al bressol del sol;

els meus dos malucs sostenen

l’obra de la creació.

La meva rosa fruitosa

porto als llavis i al mirar:

no pas tots podran collir-la:

només qui la trobarà.

Dreçada davant la terra

torno terra aplegar;

que no saps que sóc deessa

i puc nounats infantar?

 

 

De tots amors

dona i papallona

Nit que es desvetlla sens tu,

parany de la solitud,

tot ombra.

 

Parla de tu el meu ofec,

em moc enmig l’aire opac,

t’invoca.

 

M’esclafa la lluna al fred,

la teva finestra és closa,

ja orba.

 

Com un ull ens va mirar,

somrient-nos abraçats,

fent fronda.

 

Camí de la llibertat,

van ser els teus petons carnals,

salobres.

 

Mai no t’ho vaig saber dir

i avui no et resten per mi

penyores.

 

Pena que m’enduc endins,

on basteixo amagatalls

d’aromes

 

i faig culte dels sabors

de tots amors que has deixat,

aurores.

 

Mal endanyat

el bosco pintura pujada a l'empreu o més enllà 

El Bosco

Hi ha un món ple de monstres de ferotges ulls,

dimonis furiosos de maldat curulls.

Els homes no poden mai aixecar el cap:

és la tirania del fort i del fart.

Tot el cristianisme malaltís i cruel

és dins la follia i treu verí i fel.

Rebolcant els homes pel més brut dels fangs

el catolicisme els va traient sang.

Malaltia humana que no deixa lloc

ni a l’alegria ni al plaer ni al joc.

Just el goig de viure esdevé pecat,

tot concupiscència i mal endanyat.

L’esperit s’envolta de la malvestat

d’un pecat horrible que l’ha originat.

“Ja la humanitat va ser desterrada

del bell paradís per espasa en flama”.

Ho clama un clergat que escup serps malignes

i que ens vol esclaus i fer tornar indignes.

“Sou carn de condemna, ningú és innocent,

i per molts pocs s’obre la porta de Déu”.

Potser per aquells que han just disfressat

les passions més baixes fent creure pietat?

Fan esgarrifances els que van al cel,

els que es diuen àngels però són pou d’infern.

Un cel que valora la hipòcrita faç

d’aquells que en el món són àspid voraç,

d’aquells que han volgut ofegar la vida

fent por als innocents amb la llei divina.

Aparteu son rostre del nostre davant:

si Déu existeix és goig galopant.

 

Han emmudit les muses

  

Es va malmetre el cant de la sirena antiga

i el llaç que va nuar-nos àgil es va desfer,

i al silenci vibràtil on volíem els riures

es desféu l’encanteri i se n’anà l’arquer.

Les taules van sentir també dolces paraules

i els miralls expectaven una història en el vent,

però no ens vam escriure, tampoc no ens dibuixarem,

i una amarguesa trista s’assola per l’ambient.

On és la gran promesa incitant dels somriures?,

on el murmuri intacte del riu que va creixent?

Han emmudit les musses, s’ha estavellat la barca

i la gorgona ardida ja no ens mira amatent,

i espera un vaixell plàcid amb navegant intrèpid

que de passió curulla en sigui l’estadant,

que indomable romangui repartint lluna plena

i l’infinit acali a rades i a tombants,

i que a l’oceà gronxi el somni de l’albatros

mentre que el vent el dugui on nia el pelicà.

Amors de correntia, de moviment de vida,

país de l’alegria d’anar i no tornar.

Cal creure en la bellesa per poder-la copsar.

Noia de la rosa

 

Tens tot l’esguard net,
i clar, ens abasta;
no tens por de res
i ets llum de rosada.

Tots allò infinit
tens a la mirada,
noia de la rosa
generosa i blanca.

Blau de cel intens
i pau regalada
dónes en penyora,
i ets xamosa i franca.

Tota tu ets sencera
en els ulls de fada.
Dins seu resplendeix
el millor de l’ànima.

 

Fadeta

Sophie Gengembre Anderson

Noia estranya que en el bosc
m’esguardes amb posa quieta.
Vellut i molsa, els teus ulls
m’atrauen al cor del vespre.
La cabellera s’enreda
amb heura i lligall boscà.
A dalt d’un arbre hi refila
cristal·lí el cant d’un pinsà
Damunt de fulles humides
t’hi asseus amb posat de fada.
Pins i avets, esvelts, capgiren
la testa, i és per guaitar-te.
Amb ales de papallona
per volar sempre ets presta.
Duus a un cofret l’ambrosia
per escampar encís i festa.
Respires els líquens d’aigua
i en tens la fosforescència,
ets vegetal i boscana
i flueix la seva presència.
A prop, el rierol dringa,
tapa el cel el gran fullam
i a la clariana on em mires
m’encatives com imant.

Xiscle

 El crit. Munk. pintura

Es fa calavera

el seu rostre humà,

pres pel xiscle-crit

que sencer el desfà.

 

Neix de dintre seu

i és dolor embravit,

tifó que s’enduu

el seny i el sentit.

 

Estreny amb les mans

el nucli del so,

horror desfermat

que esclata com tro.

 

Balandreja el pont

damunt de l’abisme,

la terra i el cel

esdevenen sisme.

 

Espant que contorça

els cims i els afraus,

tortura espessosa

corbant-se en allau.

 

Sofriment letal,

turment embogit,

dolor espetegant,

magma espaordit.

 

Paüra al ple

nova versió el crit munk

Dolor que desfà

l’arrel i l’entranya,

la realitat xiscla

sota un doll de lava.

 

Volcà que corroeix

cel, terra, foc i aigua,

l’aire és el sulfur

que crema i inflama.

 

Horror abissal,

fondo com tenebra,

metzina mortal

que l’angoixa impregna.

 

Patir sobrehumà

que esfondra sens fre,

huracà que arrasa,

crit, paüra al ple.