La mort de Marat

Jacques Louis David

Amb la ferida tendra se li va escolant l’ànima

sagnant en el martiri com Jesús a la creu;

igual que el Redemptor, té el rostre ple de calma

i el cos se li il·lumina amb llum que ve del cel.

Una tenebra fosca, clos del mortal abisme,

gravita dins la cambra on la vida se’n va;

i hi ha una resplendor com aura de celístia,

l’indret on Déu el mira i li dóna la mà.

El tors innocent vincla, vençut, ja cap a terra,

i el seu costat li sagna, colpit en la tendror;

li han dat la punyalada on hi ha el cor, a l’esquerra,

i sa mà encara branda l’escrit de traïció.

La daga jau a terra i implora al cel justícia;

un home bo, indefens, ha estat ferit de mort;

és com un sant devot que ha fet el bé a la vida,

que ha pres els béns dels nobles per dar-ho als pobres tot.

La dona que l’ha occit, emissària terrible,

l’ha enganyat amb l’escrit i ha entrat al seu redós;

damunt el seu capell de noble cruel i altiva

penja la guillotina, sang i Revolució.

Marat prenia el bany i una carta escrivia:

s’adreçava a una mare per oferir-li ajut;

la ploma s’alça encara com la bondat divina

que emana del seu ésser, i que no s’ha abatut.

David, el pintor-àngel d’una època convulsa,

dóna vida a l’instant que penetra la mort,

i amb el recolliment de qui estima la víctima

li ret un homenatge que fa apiadar-se el món.