Han emmudit les muses

Es va malmetre el cant de la sirena antiga

i el llaç que va nuar-nos àgil es va desfer,

i al silenci vibràtil on volíem els riures

es desféu l’encanteri i se n’anà l’arquer.

Les taules van sentir també dolces paraules

i els miralls expectaven una història en el vent,

però no ens vam escriure, tampoc no ens dibuixarem,

i una amarguesa trista s’assola per l’ambient.

On és la gran promesa incitant dels somriures?,

on el murmuri intacte del riu que va creixent?

Han emmudit les musses, s’ha estavellat la barca

i la gorgona ardida ja no ens mira amatent,

i espera un vaixell plàcid amb navegant intrèpid

que de passió curulla en sigui l’estadant,

que indomable romangui repartint lluna plena

i l’infinit acali a rades i a tombants,

i que a l’oceà gronxi el somni de l’albatros

mentre que el vent el dugui on nia el pelicà.

Amors de correntia, de moviment de vida,

país de l’alegria d’anar i no tornar.

Cal creure en la bellesa per poder-la copsar.