“Cruceiro”

     Baixava cada dia a la platja de Copacabana, davant el meu hotel i, malgrat la bellesa de la costa, no gosava allunyar-me gaire per una sensació anguniosa d’inseguretat.

     Grups de nois demacrats i esparracats hi deambulaven sense motiu aparent. Traspuaven misèria i violència, i sovint s’apostaven darrere els tenderols dels bars a esnifar cola.

     De tant en tant policia uniformada feia una desplegada per la platja i els minyons es feien fonedissos. Però no trigaven en tornar a aparèixer i recuperar el seu territori a la sorra.

     Baixaven sens dubte dels vessants de les muntanyes, on s’hi aplegaven les faveles, com horrends nius, i d’on de vegades l’aire portava una pudor insuportable.

     Els més petits demanaven obertament almoina i els grans aprofitaven els més mínims descuits dels turistes per robar-los.

     Jo comentava les meves observacions al Rogean, el cambrer de la terrassa de la platja, i ell, un home de cor ample i tendre, manifestava el seu profund disgust per la situació del Brasil.

     Una colla d’aquests nois es dedicava a aixecar castells de sorra a la platja per treure alguna moneda més. Entre ells hi havia un nen tan petit com un esquitx. No devia tenir més de cinc anys, i els grans l’anomenaven “Cruceiro”. El tractaven a cops i escopinades, i ell, amb la seva feblesa i el seu cos trencadís, sovint restava aïllat enmig d’una tristor corprenedora. La seva fragilitat sempre em trencava el cor. Les costelles se li marcaven a banda i banda del seu cos fosc, i el primer dia que el vaig veure es menjava àvidament, mig d’amagat, un rosegó de pa.  

    Un matí, mentre jo esmorzava a la terrassa de la platja, vaig sentir uns plors esgarrifosos: el “Cruceiro” era cargolat a terra, com un animaló indefens. Un dels nois l’estava fustigant furiosament amb una vara.

     Els turistes de la platja s’ho miraven desencaixats.

     Esborronat, vaig anar per aixecar-me, però el Rogean, amb una expressió de contrarietat, em va deturar.

     —No t’hi fiquis —va dir—. Et podrien matar. No et pots ni imaginar la violència d’aquestes bandes. Ja he trucat a Ajuda sense Fronteres. Ara vindran a fer-se’n càrrec.

     Entretant l’agressor havia deixat el “Cruceiro” agemolit a terra, presa d’un intens tremolor.

     Jo estava absolutament trasbalsat.

     —Escolta —va continuar el Rogean, animant-se—. Per què no te l’emportes amb tu, al teu país? Aquí la violència física i psicològica contra aquests nens del carrer és paorosa.

     El vaig mirar perplex.

    —Mira, potser el mateix personal d’Ajuda sense Fronteres et podria preparar els papers d’adopció —va seguir.

     En aquell moment, dos homes arribaven a la platja amb una llitera per socorre’l.

     —Adoptar-lo, dius?

     —Això mateix.

     —I, tan fàcil, és?

     —No ho sé, però si et cal cap aval d’algú, compta amb mi.

     —Creus que el podria adoptar?

     —Jo diria que sí!

     I de sobte, vaig sentir una gran escalfor, com un alleujament del dolor  que em punyia. I amb una emoció continguda en aquell moment vaig decidir tirar endavant aquella proposta que sentia que no podia refusar i que ja començava a il·lusionar-me.