Una cançó als quatre vents

     Quan era petita, i fins abans de fer els vuit anys, vaig viure a una caseta minúscula situada a l’entrada mateix d’una farinera. Els meus pares n’eren els masovers; això vol dir que a qualsevol hora de la nit havien d’obrir les grans portalades perquè entressin els camions a carregar o a descarregar. De dia, però, estaven sempre obertes. El meu pare, a més, treballava a la farinera com un treballador més.

     La meva mare s’ocupava de rentar, cosir, planxar, netejar, comprar, cuinar i tenir cura de nosaltres. També de procurar-nos benestar i una vida  plena de valor i estimació. Aleshores tot es feia a mà i no quedaven estones lliures, però ella feinejava amb molta agilitat. Tot ho feia amb diligència, i sempre estava alegre. Encara que jo era molt petita, ja sabia que la seva il·lusió de viure provenia sobretot de tenir-me a mi.

     Per estendre la roba calia pujar al terrat, que era a una dependència de la fàbrica i al  qual s’arribava per una perillosa escala de cargol, de fusta, que, si en comptes d’anar amunt s’anava a avall, s’arribava al pou. A aquest terrat la meva mare hi pujava lleugera, amb el cove de la roba neta i escorreguda que, un cop a dalt, anava penjant dels filferros perquè s’eixamorés. A contracor seu, jo sempre la seguia escales amunt. En aquest terrat, lliurada als quatre vents, la meva mare cantava les cançons que, potser no feia gaire, ballava amb els seus balladors. Entre el repertori de la seva època hi havia una cançó que es deia Francisco Alegre: Francisco Alegre, corazón mío, vente conmigo junto a la arena del redondel. Torito bravo no me lo digas de esta manera. Deja que lloren los ojos claros de tu morena… Naturalment, jo no sabia en absolut castellà i no entenia un borrall de la lletra, que la meva mare devia inventar-se a la seva manera, però precisament perquè tenia una altra sonoritat i ella la cantava amb la seva veu greu i ben modulada, hi trobava una màgia plena de secrets. No sé ben bé com, potser perquè li vaig preguntar o simplement perquè ella m’ho va dir, sabia que Francisco Alegre era el nom d’un noi, i d’un noi, m’imaginava jo, de cara vermella i molt apassionat, estrany i diferent de tothom que jo coneixia al meu poble.

     A la farinera de vegades apareixien treballadors nous, que no havia vist mai, però jo els agafava un afecte instantani i els passava a considerar part del meu món. Un dia la meva mare me’n va presentar un de nou. Era un noi jove, no gaire alt, de galtes vermelletes i riure dolcet. De seguida li vaig parlar, però ell no em va entendre.

     —No t’entén perquè és castellà —em va dir la meva mare—. Es diu Francisco.

     —Francisco Alegre? —vaig preguntar jo, pensant que només podia existir aquest Francisco al món.

     —No, dona. El Francisco Alegre només és el de la cançó.

     El noi va dir unes quantes frases a la meva mare, incomprensibles per a mi però amb els mateixos matisos tornassolats amb què ella cantava la cançó. I aleshores vaig veure que aquella llengua i el nom de Francisco tenia un abast més gran del que m’havia imaginat, i vaig comprendre per primera vegada que les dimensions del món eren inabastables més enllà de les del meu poble i la meva casa familiar.