Tanta felicitat

ROSA:    Saps què penso, Joan? Que potser estic a punt de morir, perquè em sembla impossible tanta felicitat.

JOAN:     Sí que es pensa això, oi?

ROSA:    Escolta, passi el que passi, recorda que ets el millor que m’ha passat en molts

anys. El millor. Recorda sempre això.

JOAN:    Quina sort, Rosa, que ens hàgim trobat al grup de teatre. Quina sort que hem tingut.

ROSA:     Sí, quina sort.

JOAN:    Oh, Rosa, com ho saps, això? Com saps que això és el que m’agrada més del món?

ROSA:     Perquè et conec.

JOAN:     Tu em toques com jo sempre he desitjat que em toqués un noia.

ROSA:     …

JOAN:     Deus ser molt rica, si tens tant per donar.

ROSA:     …

JOAN:     Per què m’estimes?

ROSA:    Perquè… sento on s’empelta la vida en tu.

JOAN:     És això, és això. Rosa, que bé! Quina meravella!

ROSA:     M’encantes.

JOAN:     Tu a mi també.

ROSA:    Et sento tan profundament, Joan.

JOAN:     Jo també et sento. Quina plenitud!

ROSA:      …

JOAN:     Oh Rosa, quines mans! Cap dona m’ha tocat mai així.

ROSA:    És que jo t’estimo.

JOAN:     …

ROSA:    Ets deliciós.

JOAN:     Tu sí que ets deliciosa.

ROSA:    Amb tu em sento una persona rica i completa.

JOAN:     Jo amb tu també.

ROSA:    Sé que sempre t’estimaré. T’estimo ara que tens trenta anys, i sé que t’estimaré quan en tinguis quaranta, quan en tinguis cinquanta, quan en tinguis seixanta, quan en tinguis setanta. Sé segur que sempre t’estimaré.

JOAN:      …

ROSA:     Perquè plores, amor meu?

JOAN:      No sé. De felicitat.