Sobre la infelicitat

     El 23 de maig de 1906, Henrik Ibsen es desperta amb l’evocació d’una intensa olor de fusta. El rellotge de pèndol toca les sis del matí i els primers carros que van cap al mercat trontollegen en passar per davant de casa seva, a Kristiania.

     És al llit, malalt de fa dies, i mentre sent el so del matí que es desvetlla, es torna a trobar a Venstop, el poble danès de la seva infantesa, quan era un nen que observava intensament la vida amb la seva mirada penetrant. Allà l’olor de fusta impregnava sempre carrers i cases.

     Torna a ser a l’habitació dels nens, assegut al llit, enmig dels seus cinc germans i tapat fins al coll. Marichen, la seva mare, els explica el conte del gnom del raspallet daurat, i igual que els seus germans, ell també riu i diu algun estirabot, però al rostre oscat de la seva mare hi reconeix la fonda angoixa. Knud, el seu pare, s’ha quedat vora el braser, bevent llarga estona en acabat de sopar, i al drama de la ruïna econòmica de la seva família ara s’hi afegeix el seu alcoholisme. En fer fallida el seu negoci, ha estat abandonat pels seus grans amics d’abans.

     Henrik mira el crucifix que presideix l’habitació i pensa en les homilies benvolents del capellà els diumenges a l’església, plena de gom a gom amb tot de persones de grans somriures agradosos i amables. Els homes van polits i ben afaitats, i les dones fan olor d’espígol, però Henrik ja ha après que darrere aquelles màscares també s’hi amaga la crueltat.

     Henrik ha comprès molt de pressa que les normes i convencions socials sota les quals tots viuen només són una cuirassa que impedeix el desenvolupament d’una vida plena i plaent. I sap que darrere aquesta aparença tothom cova sentiments de revenja i culpa, i que la frustració i l’angoixa són la matèria de què estan fets els dies.

     Henrik Ibsen, estirat al llit de la seva cambra de Kristiania, pensa en el gruix de vida que separa la seva infantesa dels 78 anys que ara té, i plora tendrament per totes aquestes persones que tant ha estimat.

     Després van passant altre cop davant seu, una a una, convertides en els personatges de les seves obres de teatre, de nou vives dalt dels escenaris. I aleshores se sent satisfet d’haver esmerçat la seva vida en exposar a la llum tota la infelicitat dolorosa de les seves realitats privades.

     Ha escrit pensant que les seves obres estovarien les consciències i propiciarien una experiència iniciàtica per reconduir la vida cap a l’alegria i el goig de viure. I ara s’adona que ha complert a bastament el seu objectiu, més enllà, fins i tot, del que mai s’hagués pensat.

     I mentre retorna altre cop a la infantesa i es retroba amb els seus, Henrik Ibsen desconeix que aquella mateixa nit  morirà, i que durant el matí està fent l’epíleg de la seva profitosa vida, llarga i valuosa per a tota la humanitat.