Senyal

     Malik arriba ple de pols al mercat de Djerban. Els cinc quilòmetres de camí, entre cabres i ovelles pasturant, han sigut cansats i polsegosos.

     Quan ha sortit de la seva cabana just es desvetllava el sol, i ara ja llueix de ple ben amunt de l’ample cel.

     Deixa a terra el seu farcell i treu els dos draps que són el reclam del seu ofici. En tots dos hi ha pintat uns caps amb uns pentinats curosos que fan goig, que treuen el màxim partit del clàssic cabell rinxolat.

     S’entreté una mica penjant els draps ben llisos, amb els seus bigarrats i definits colors ben visibles.

     A les parades del costat se senten converses i l’olor del primer cafè del dia. Altres persones i xiquets desfilen, carregats, al seu voltant.

     Malik va per agafar els seus estris i disposar-los ben arrenglerat a terra, damunt un drap blanc i net, com escau a un professional del seu ofici.

     Treu la pinta, treu el petit mirall, treu la fruita de casaba que li farà d’esmorzar… però les tisores no hi són. Com és possible?

     Una suor freda puja al cap de Malik, li recorre el cos. Les ha perdudes en el llarg camí? Els seus pensaments s’acumulen, torturants.

     Sap que se les ha endutes, que, satisfet,  n’ha comprovat l’eficàcia abans de desar-les al farcell.

     Un pensament es va obrint pas feixugament al seu cervell: les hi han robades. Ara mateix. Mentre preparava la parada. Com ha pogut ser? Qui ha pogut estar?

     El seu castell d’il·lusions s’ensorra de cop. Abans de marxar, davant el pou on encara sota el darrer estel fugisser s’ha rentat, ha resat al seu déu i li ha demanat que avui li oferís com a mínim cinc clients. La seva mare necessita menjar carn. Està feble d’anar a vendre pels mercats la cervesa de mill que fa, una feina costosa i desagraïda que els aporta minsos beneficis.

     Malik plora, desesperat. Les tisores són el seu tresor, la seguretat de poder tirar endavant ell i la seva família, l’eina que fa de pont entre una vida digna i la vida arrossegada del suburbi de la ciutat, on la gent esgota els seus dies enfonsada en una misèria desesperada.

     Però Malik eixuga el plor en sec. Ressorgeix, es recupera. Pensa que déu, el seu déu bondadós, l’ha tornat a posar a prova, i que no el deixarà de la mà gaire temps sense solució, que potser és el senyal que ha d’emigrar a Europa.