Sámara

      El cor em tremola mentre, entre la calor límpida i il·luminada de Sámara, baixo de l’autobús camí de la platja i retorno a la pensió on vas quedar-te.

     El dia és ampli i magnífic, i jo ni tan sols sé si tornaré a trobar-te. Vinc pel camí del mar, que la primera nit tu vas ensenyar-me, i cada passa que s’enfonsa en la sorra porta el pes del meu temor i el meu lament.

     El mar, com si fos de seda, duu l’escalfor de l’aigua a l’aire, i hi ha una bellesa que es precipita, constant, cap a totes bandes on abraça la mirada.

     Les palmeres frondoses, on viuen els esquirols i nien les garses, ofereixen dolçament les seves fulles lluents al sol tranquil, i tota la meravella del paisatge m’endinsa més al fons el dolor de la nit que vas rebutjar-me.

     Perquè en tota aquesta bellesa plena va néixer el meu amor per tu, i hi va créixer, i s’hi va espesseir. En la intensitat de les nits delicioses, vessants de sentit, suspeses sobre un abisme, vas entrar, suaument, a la meva vida, obrint-te pas senzillament entre el seu laberint.

     Així, la nostra història fràgil va existir fins que jo et vaig proposar de posar nom a tot allò que passava. Va ser just llavors quan vas sentir aquell espant que et va fer tallar d’arrel qualsevol implicació amb mi.

     L’endemà jo marxava com escapant del pitjor perill.

     Però després d’aquesta fugida, he hagut de retornar. Només en aquest poble s’hi va quedar tot allò que jo vull. I, tanmateix, ni tan sols sé si t’hi retrobaré.

     Arribo a la pensió amb el cor en un puny.

     I en el moment que travesso la porta d’entrada, et veig baixar l’escala, amb el teu cos esprimatxat i bru que de nits tant vaig estrènyer. I tu em mires com a un esquitx, com a algú que ja ha passat sense deixar marca. Fins i tot dius paraules superficials i intranscendents, com si em veiessis per primera vegada.

     Aleshores és quan defalleixo de debò, i fins i tot tota la bellesa que ens acull es torna baldera i sense motiu.

     Ara sé que em guardaré de tu, i que la nostra història real es va acabar quan tu, espantat i amb el cor fred, vas foragitar-me.

     No ets qui jo havia esperat, no eres qui m’esperava, i només resta per poder oblidar-te un intens exercici de reflexió i deixar enrere Sámara.