Primer amor

     El barri donava al mar i la seva salabror inquietava. Es corcaven les fustes, s’abutllofaven les parets, es feien grumolls als vidres.

     El carrer era ombrívol, amb verdor de falguera i molsa, i els gats que n’habitaven els cellers i les entranyes miolaven amb una queixa esquerdada. Aquell era el gemec de la ciutat.

     Casa seva era al corriol de les voltes, rònega, envellida, escrostonada.

     Acompanyada pel so feréstec de l’onatge, vaig pujar-ne els graons desgastats amb l’ànima encongida. Feia olor de mar enllotat.

     Li portava una carta. Feia de mosso de bastaix i aquell era un encàrrec especial del batlle, el meu pare. L’endemà, diumenge, dia del Senyor, calia que anés a recollir una comanda provinent de Tunísia: l’anell de prometatge de la meva germana.

     Vaig trucar a la seva porta trista amb un sol cop de balda. De l’interior es va sentir renou de cadires,  després uns passos àgils acostant-se.

     Quan va obrir la porta va semblar que s’obrís un batent del cel.

     Mai no havia vist un home tan bell.

     Tenia un rostre angulós, de trets delicats i gentils; els ulls blaus li brillaven com les joies, i tot el seu rostre exquisit estava ornat d’abundós cabell tan fi com l’or. La seva planta imposava.

     Malgrat la inexperiència de la meva joventut, que just es despertava, vaig sentir un fort torbament. Ell va adonar-se’n.

     —En què et puc servir? —va fer, amb el vibrant de la seva veu formosa.

     —Duc això per a vostè —vaig respondre-li amb un fil d’alè.

     Ell s’ho va mirar just un moment.

     —Entra, dona! No t’estiguis al cancell —va dir, amb un gest afectiu de la mà.

     Hipnotitzada, vaig fer cap endins, del tot retuda.

     Ell va deixar la carta damunt la taula i em va acaronar les galtes. Jo no sabia que es podia ser tan feliç. Després va joguinejar amb les meves trenes.

     I mentre jo tenia la boca badada, em va empènyer amb el seu cos cap a la paret i, com de contraban, em va fer un petó golafre, tou, xop, intens. Amb la boca sencera, amb tots els llavis.

     El seu sexe dur em trastornava.

     Després es va desfer de l’abraçada i em va recompondre el cabell. Jo tremolava.

     —Au, ves, ves —va fer en un xiuxiueig—. Ets molt maca. Ja et buscaré.

     Jo vaig marxar amb el sexe cremant i l’eco de les seves paraules eixordant-me.

     Després hi va haver un naufragi i no el vaig tornar a veure mai més. Alguns diuen que ell ho va aprofitar per fugir amb l’anell.

     Mai no he pogut oblidar-lo.