Platges de Tambor

     El vaig conèixer al bar de la Terminal-A de l’aeroport de San Salvador. S’asseia a la barra amb posat malenconiós, la seva llarga còrpora traspuant sencera una fonda masculinitat. Seia davant un got de cervesa i, en agafar-lo, la mà li tremolà una mica.

     Em va mirar als ulls quan vaig anar a demanar un tallat. Una mirada oberta i transitable que em va fer asseure al seu costat.

     —On vas? –em va demanar, mirant el got.

     —A Costa Rica.

     —Ah!, jo en vinc, d’allà –va dir lànguidament.

     —I tu, cap on vas? –li vaig preguntar, realment interessada per la seva persona.

     —Oh!, a Austràlia. Hi tinc una competició de surf. Vinc d’entrenar a les platges de Tambor. Allà hi ha onades fortes, i no hi fa mai vent.

     —Ets australià?

     —No, americà, de Seattle.

     Era primera hora del vespre i els avions s’enlairaven contra un cel violat. Se sentia de fons el retruny somort de les turbines.

     —Els aeroports són com cementiris –va dir de cop–. A Tambor he deixat enrere l’única vida que voldria viure. Aquí veig que s’ha acabat per sempre.

     Li vaig posar una mà damunt la seva.

     —Què t’ha passat?

     —Res. He perdut una noia que vaig conèixer. Fins ara no m’he adonat que no era un joc.

     —I no hi pots fer res?

     —No, vaig ser jo qui la va fer fora. Jugava a no necessitar ningú. Ara no tinc ni el seu telèfon. Puc tornar a Tambor, però ella ja ha tornat a Itàlia. Això és com la mort.

     Ens va sorprendre el reclam de l’hostessa cridant a embarcament per l’altaveu. Es tractava del seu vol.

     Em va estrènyer la mà i, traginant la seva motxilla, s’encaminà cap al passadís 32. El vaig mirar mentre s’allunyava. Després, pensarosa, em vaig adreçar cap a la porta 21, esperant que la seva experiència em servís per aconduir millor el meu caminar per la meva vida. Tanmateix, em sentia exultant perquè a mi encara m’esperava la descoberta d’un nou món.