Per a un amant fluixet

Estimat Paulí,

     Friso només per trobar-me amb tu demà. La història que he viscut amb tu ha estat tan excelsa, tan sublim, tan meravellosa, que no pot existir cap home al món, sigui en la direcció que sigui, que pugui superar la teva fogositat, el teu ardor, la teva saviesa del cos d’una dona i la manera com m’has fet pujar al cel a trobar-me amb Jesús.

     Només que et vaig veure, vaig reconèixer en tu l’home d’aquestes mil dimensions, inabastables, inexhauribles, absolutes, a l’empara de les quals trobaria una calor que ja no m’abandonaria mai més.

     L’experiència d’aquestes dues trobades en unes tardes infinitament curtes, perquè curt només pot ser el temps quan s’està amb tu, m’ha mostrat una claror que sempre perdurarà en mi i em farà de radiant fanal i de guia infal·lible.

     És molt més que amor o que alguna d’aquestes altres vulgaritats amb què la gent corrent, com era jo abans de conèixer-te, anomena les seves tènues sensacions: passió, sentiment, emoció, desig. Ai, quantes paraules falten al diccionari que serien les que només servirien per definir-te i per fer possible explicar aquesta experiència que has estat, lluminosa en grau superlatiu, a la meva minsa i desvalguda anterior vida!

     És igual que ja no puguem tornar a estar junts perquè hagis mal interpretat una carta d’amor que et vaig enviar i on hi expressava, maldestrament, aquest gran cabal de foc amb què vas irrompre a la meva vida, que fins aleshores només era com una planta a qui l’amor havia regat de biaix. La llum amb què em vas tocar amb la teva vara màgica i prodigiosa perdurarà en mi, per sempre, il·luminant-me. Sento que, gràcies al teu ésser, he estat transformada i metaforsejada sense parangó, i que la teva meravellosa influència continuarà en mi mentre visqui.

     No podia passar-me cosa més bona ni millor, ni aquest Déu que ens ha insuflat la vida hagués pogut portar-me a mans plenes cap regal superior que el que has estat per a mi en aquestes dues tardes de tres hores omnipotents, fosforescents, flamejants, arborescents i clements.

     Ah, quant s’ha perdut qui no ha pogut conèixer la potència inextinguible del teu cos, la gruixudesa impensable del teu sexe fabulós, la morenor incandescent de la teva pell excelsa!

     Quina tremolosa felicitat abrusadora que m’has deixat, extasiada per la bellesa resplendent de la teva mirada, que fa molt més que mullar-me les calces, com ja deus haver comprès amb les meves tímides i apocades paraules amb què he intentat expressar-me.

     Com un huracà furient, com una iniciació transgressora, han estat aquestes trobades amb tu, que estenen la seva flamarada vers a l’amplària de l’univers infinit.

     Em coc en el foc ardorós que m’has deixat a dins, que em cremarà en una densitat inimaginable mentre visqui.

     Ai, quina ridiculesa de vida hauria estat la meva si no t’hagués conegut i haguessis fet el gest magnànim de mirar-me i acostar-te a mi per omplir-me d’aquesta única veritat que gràcies a tu conec.

     Em deleixo per trobar-te demà a les deu (ai, podré aguantar-me tant de temps?) només per fer un cafè, cosa que, amb tu, ja em sobra i basta, perquè ja no puc arribar a tocar més cel que el que m’has ofert. Però per si de cas vols agafar-me altre cop la mà i tornar-me a fer tocar aquest mateix cel, doncs seria altament bonic i valorable.  

     Teva per sempre de cara i d’esquena, del dret i del revés, i des de tots els angles amb què vulguis acceptar aquesta humil servidora que resta al teus peus, al·lucinada i retuda.

Amb el meu bocabadament més gran,

Corina