Llima i cervesa

     Tenia un riure trencadís que sacsejava el seu cos sencer: era una altra de les coses d’ella que m’encisaven.

     Des del fons del bar, on s’endinsava, es veia la lluna alta damunt la badia, i un raig de claror lunar que il·luminava una llenca bellugadissa del negríssim mar. Les bombetes esgrogueïdes i l’olor de sofregit de la barra feien una sensació pobrissalla en contrast amb la bellesa pura de la platja.

     Jo no podia apartar d’ella la mirada, i malgrat sabia que vivia amb un dels cambrers d’un dels locals nocturns, i en realitat esperava que ell plegués, quan la trobava sempre em commovia, i intentava copsar les sensacions que em provocava retenint-la àvidament amb la mirada: el rostre, el cos, les expressions, els gestos. També retenia la seva veu i el seu alè, i l’olor de dona roent que alguns cops em feia pujar llàgrimes. De vegades, també, l’acariciava.

     De la meva passió per ella no me n’amagava, i en les nostres trobades ella consumia, cigarreta en mà, una cervesa darrere una altra, mentre jo prenia una simple llima o, de vegades, grosella amb sifó.

     Malgrat que érem de dos móns introbables, ella sempre m’acceptava amb plaer. De vegades li escrivia poemes que, després de llegir-los, es desava a la butxaca posterior dels texans. Tot el que feia m’emocionava.

     Jo li parlava de la meva vida activa, i ella, al seu torn, em parlava de la seva malaltia. Tenia una depressió profunda que havia de medicar-se. Jo volia estirar-la cap al meu món, un món diürn on no hi havia cervesa, ni una cigarreta encesa amb l’altra. Però ella s’havia instal·lat en la seva pròpia derrota.

     No hi havia ningú amb qui jo podés parlar amb tanta confiança de mi mateix, dels meus fracassos, dels meus temors, de la meva tendresa. Amb ella s’estavellaven les meves naus blindades i restava nu davant seu. Mai no sentia que hagués de defensar-me.

     Una nit vam anar junts a la platja. Li vaig agafar la mà com si fos la meva enamorada de sempre. Ens vam asseure a la sorra humida, prop del mar que xarbotejava enmig d’una foscor insondable.

     Aquell va ser l’únic cop que vaig tenir els seus petons, més dolços que tot l’imaginable, i el seu cos dúctil i calent restà abraçat llargament damunt el meu. Un fil delicat de lluna il·luminava el seu rostre mentre l’olor salvatge del mar ens penetrava. I així vaig poder expressar-li sense paraules com n’era per mi de preciosa, i de quina manera la desitjava. I el meu esperit va poder endinsar-se en el seu.

     Abans que sabés, l’estiu següent, que mai més no tornaria a trobar-la, perquè a les acaballes d’aquella tardor s’havia llançat pel penya-segat del Turó, des d’on l’havia engolida la profunditat de les aigües.

     I així ara el mar em fa feredat perquè només em retorna la seva absència: la d’una dona per continuar tot un món, per fer brotar un i altre cop flors en la primavera.