L’amistat

      Arribar a Dominical només havia estat una altra parada en el camí de la meva fugida. Però no podia escapar del dolor que duia a dins, com un foc viu.

     Abans havia anat cap al sud, a la península d’Osa, una terra plena d’animals salvatges i on, lluny de qualsevol protecció, havia tingut els cocodrils a tocar de la mà. Però cap cosa podia provocar-me més pànic que el record de la nit en què un home, un autèntic depredador humà, en un altre indret del mateix Costa Rica, m’havia llençat a les escombraries com una andròmina ja utilitzada i espremuda.

     Dominical era una platja de surfistes i, com totes les platges on feien cap, l’entorn estava destruït i la natura derrotada.

     Era època de pluges. Hi vaig arribar de nit i els carrers eren un fangar. Negres com la boca de llop, al fons se sentia el so ferotge del mar. Mentre m’esforçava en trobar un bungalow barat, el dolor seguia ofegant-me.

     De manera insospitada, de la negra nit va aparèixer un indígena de cabell llarg que, somrient i afable, em va oferir un estatge a bon preu. Desorientada i abatuda, el vaig seguir per aquells carrers inhòspits.

*

     Aquella nit el desfici tampoc no em va deixar aclucar l’ull. L’endemà em vaig llevar amb un desassossec asfixiant.

     A l’illa de bungalows hi havia un petit bar. Hi vaig anar per tal d’asserenar-me. El noi indígena era dret vora el taulell, i així que em va veure, tot educat, va venir a asseure’s a la meva taula.

     A primer cop d’ull, ja em va sorprendre la seva sensibilitat, que transmetia amb una mirada plena de comprensió i dolcesa. De seguida es va adonar del meu malestar i, amb les seves paraules atentes, es va anar guanyant la meva confiança. Va ser així com, de sobte, li vaig explicar la meva història desesperada, i com ell hi va fer llum amb una profunditat que em va esbalair. Tenia una cultura humana impressionant, cosa que em va fascinar encara més en saber que mai no havia sortit de la rodalia de la seva comarca.

     Pertanyia a una de les comunitats indígenes de la muntanya, treballava de monitor de surf, coneixia en tot l’abast els ambients superficials i falsos que, invariables, sorgien d’aquestes comunitats estiuenques, dominades pels ianquis, on cada cosa, i sobretot la sexualitat, era objecte d’un consum instantani i sense entranyes. La trampa on jo, a Montezuma, havia caigut de quatre grapes.

     Va fer un diagnòstic ràpid i encertat de la meva història. Valorava la meva posició, els meus sentiments, la importància de les trobades entre les persones. Tot en ell estava ple de valor, d’escalfor, d’ànima.

     Em va explicar part de la seva vida, com un oferiment. Em va donar, també, consells: “no tornis enrere; vés a un lloc nou; a tot arreu hi trobaràs coses boniques; estigues oberta a l’avenir”.

     Després em va convidar a passejar amb ell aquell vespre, quan tornés de treballar.

     La seva amistat, com un regal incalculable, miraculosament em va omplir de pau. Vaig tornar a trobar el meu centre, l’harmonia graciosa i plena de cada cosa; vaig tornar a sentir el dia, l’aire, la sensació del mar, tan proper; la il·lusió per allò que, en la immediatesa, m’esperava per viure. La meva fugida desficiosa s’aturava allà.

     A la tarda, hores abans d’arreglar-me amb cura per sortir amb ell al vespre, vaig fer una dormida plàcida com feia just una setmana, des del meu moment del meu desesper, no havia fruït.

     Així vaig començar amb en Tomàs una amistat que no s’ha acabat mai més.