Jo també ho lamento

     Em va agradar, Joan, com vas explicar els teus atacs d’angoixa, com, de sobte, et vas alliberar i donar, com vas voler demanar-me el telèfon, com en cap moment em vas enganyar.

     Em va agradar la teva edat jove -només 29 anys-, l’alçada llarga de la teva planta, el teu cabell suau.

     Em va agradar com vas venir a asseure’t, prop de la meva taula, per fer-te convidar.

     Em van agradar els teus llavis amarant-me la galta: tu et vas empegueir, jo em vaig torbar.

     I així vam compartir un vespre, que va arribar a altes hores (havien de tancar).

—Vinga, jo t’acompanyo.

—És tard, Joan, deixa-ho estar.

—Vull estar amb tu més estona.

—M’agradaria, però… ca!

—Em convidaràs a casa?

—És que no tinc fet el llit.

—Jo amb tu el desfaria.

—Ai, quina punxada al pit!

—El pit jo et besaria.

—Besa’m els llavis, així.

     Que fascinador que estaves amb el rostre tan polit. Petons, dits, llavis, carícies, i la tendror de la nit.

—Em deixaràs entrar a casa?

—Escolta… és que ja t’ho he dit.

—Així, no em tens confiança?

—És que temo l’avenir.

     Però que preciós que estaves amb aquell somriure fi.

     Ai, rostolls punxants no deixaven que m’arborés de desig.

—I què passarà demà?

—Anirem a esmorzar junts.

—I si et sents molt malament? I si l’angoixa t’esmuny?

—Podria passar, podria… Però sóc estalvi si estem junts.

—Confiar m’agradaria, però jo tinc por, Joan.

     Quina bellesa infinita la dolçor del teu petó. Un foc vermellós sentia.

—Dóna’m una oportunitat

—És que temo la malaltia que abans m’has explicat.

—Aquesta angoixa que sento?

—Sí, tinc por.

—Molta por?

—Sí.

—Doncs sent així, ho lamento. Ho haurem de deixar aquí.

     Com ploraven les estrelles, com em tremolava el pit, quan et mirava anar-te’n, desaparèixer en la nit.