Iniciació

     Furtivament, travessàvem patis, en aquell temps estès d’espais amples, horitzontals i clars. Les tardes feien olor de flors d’estiu, de terra regada, i al fons dels jardins hi vivia un món vegetal que ens vetllava els jocs i els somnis.

     Al teu pati, enmig d’una quietud bressolada per la font, hi havia un cosidor diàfan, de vidres transparents. I una tarda enjoiada, asseguts al seu petit canapè, de sobte vas aturar el nostre joc i, acostant-te’m, em vas agafar la mà intencionadament.

     Sensitiu, agosarat, ferm.

     No respirava en l’aire cap fulla, no avançava el temps el seu granatge. Les galtes se m’encenien, l’emoció m’ofegava. El batec del cor percudia, disparat.

     No vaig gosar mirar-te per por de trencar l’embruixament. Vaig esguardar  les rajoles de colors del terra mentre la teva mà humida i irisada acaronava la meva. I els respirs ardents de tots dos s’aixecaven com flames. Va ser aleshores que tremolàvem.

     A fora, una cadernera es va posar damunt el taronger i amb el seu cant va precipitar un nou encanteri. 

     Així van començar els petons, immensos, desbordants. Així van arribar les mans tremoloses a les galtes, el xiuxiueig afectiu de la tendresa. Petons goluts de boques, llavis i saliva. Dents que dolçament mossegaven. I en el silenci, esmaperduda, el meu plor trencadís.

     Després, ja ens vam buscar tota la pell i va anar girant el sol, estimant-nos. El primer gran glop de coentor i espessa mel, on els sexes, incrèduls i rotunds, es brandaven.

     Més tard van esclatar els riures, i tot el contraban d’emocions i vibracions copsades. I mentre ens despullàvem l’un a l’altre en la posta de sol vermell lluent, vaig saber que m’endinsava en l’extrem fabulós d’un límit, que més completa ja no ho seria enlloc, que més enllà d’allò no hi havia més vida.