Gosadia

     —Saliiiiiim… Saliiiiiim… —crida Ahmed amb un fil escanyat de veu.

     Està gairebé inconscient. El seu front crema de febre, i la pell clivellada de la cara li dóna un aspecte moribund a la llum incendiada del dia. Salim prova de fer-li beure una mica d’aigua, però és en va. Ell també està exhaust.

     A cada moment que passa, Salim sent una angoixa més terrible. Per Ahmed, per si mateix.

     El mar es mou neguitós, imprevisible, a punt de convertir-se en un animal gegantesc prest a atacar.

     Els corrents de l’Estret, dels quals han sentit parlar abans d’embarcar-se en la pastera, els han arrossegat a plena deriva.

     Salim mira ressentit Alí, el patró. Els havia promès que els duria fins a la costa d’Espanya. Ara, enmig del mar, després de set dies d’haver llevat amarres, volten a mercè d’aquell monstre d’aigua.

     Salim guaita amb espant els xucladors marins que es formen en espiral, aguts com el tirabuixó d’un llevataps.

     L’escassetat d’aigua potable, en aquell desert líquid salat, l’espaordeix.

*

     Entre el rabeig de l’onatge, Salim distingeix un so greu i regular. Al lluny entreveu, avançant en l’horitzó, un vaixell patrulla.

     La seva primera reacció és la d’amagar-se, però després resta immòbil, incapaç de reaccionar.

     El vaixell va acostant-se’ls, lleuger, fins a tocar-los. Aleshores els patrullers s’aturen i llancen l’àncora.

     Com en un estat de xoc, Salim veu com els homes penetren a la pastera, com inspeccionen els ocupants, com tanquen els ulls a Ahmed.

     Sap que ara els retornaran a Àfrica, i que en la seva gosadia per una vida millor ell només ha recollit la mort del seu cosí, alhora que una desesperança tan esgarrifosa com la mateixa mort.