Gioconda

     En la negra nit bufava aire de tramuntana, i la teia del cantó removia la flama i revelava ombres noves a les formes del carrer. Elisa s’aguantava el mantó, on amagava la cara i d’on s’escapaven blens espessos de cabell que l’aire sibilant desfilava. Caminava lleugera, fregant el seu cos amb el del seu amant, que anava amb ella. La vivor inquieta d’una flama els cremava als ulls.

     En un portal obert ell la va empènyer amb decisió i va avançar els llavis per besar-la. Els seus cossos xocaven empesos per la passió i, en la més negre foscor, cada un sentia resplendir la pell tendre de l’altre. Després tots dos van afluixar la pressió i amb una tendresa tremolosa es van fer les carícies més íntimes amb la dolçor de les mans.

     De lluny venia l’udol profund dels arbres, sacsejats pel vent. El fregadís dels seus vestits gemia amb ells.

     Arribats al cantó es van separar com dos desconeguts que no saben res l’un de l’altre.

*

     Amb un ric vestit de tafetà, madonna Elisa rebia els convidats de la casa Giocondo. Feia set anys que hi pertanyia, i hi havia donat cinc fills. El seu cos lluminós i la placidesa de la seva expressió s’havien format en el tremp de la maternitat i d’una vida assossegada, però a les comissures de la boca s’hi endevinaven deixos profunds de tristesa.

     Els nobles de Florència s’inclinaven justet davant d’aquella jove que els rebia amb respecte però des d’una saviesa allunyada del fatu en què basaven les seves vides.

     Amb la mirada baixa, distretament va saludar un home mentre mormolava unes frases convencionals de salutació. Solament quan va aixecar els ulls va reconèixer l’amant d’aquell temps, amb qui ella només es reconeixia. I davant la commoció d’ell, va tornar a desbordar-la la passió.

     I en tota la nit no van tornar a deixar-se.

*

     L’endemà, el seu marit la va portar en carruatge al taller de Leonardo. Li havia de fer un retrat per exposar entre la seva nissaga, allà on ella era la Gioconda. Criats i menestrals l’anomenaven monna Lisa.

     Aquell mateix matí s’havia tret joies i anells per desfer-se de la pertinença al seu marit.    

     Quan l’artista va agafar el pinzell per fer-li el primer esbós, Elisa es va endinsar en els seus propis pensaments, absorta en una nit de tramuntana, quan el seu pare l’esperava amb la notícia del seu prometatge arranjat.

     I mentre Leonardo la pintava, el seu somriure s’anava tenyint del nou secret de la seva vida, aquell retrobament prodigiós que tornava a generar en ella amor del bo.