El somriure enigmàtic

     —Quina bellesa els seus infants, monna Lisa! —exclama Armanda, la mestressa de la sederia, mentre desplega una tela.

     —Sí que són macos, sí —respon Lisa, congriant els seus quatre fills al voltat d’ella.

     —Encara són molt menuts, monna. Us queda temps de feina i sacrifici —diu signora Milena, una vella veïna del carrer que fa boixets.

     —Però és feina ben aprofitada —contesta Lisa.

     —I com s’assemblen al seu pare! Sembla mentida com la sang fa sang —comenta la nova rica Nèlida, palpant les teles desplegades al taulell.

     —Això és voluntat del Senyor —respon Lisa, amb el seu somriure misteriós que la fa tan bella.

     —I tots els fills que els vulgui donar, monna —fa signora Milena—, que vós sou molt jove.

     —Sort tindran els vailets que neixin a can Giocondo. Poques famílies hi ha a Florència amb tanta dignitat —diu Armanda.

     Lisa ara no contesta, però clou la boca amb un gest dissimulat de fàstic.

     Silvana, la seva filla gran, de set anys, li estira els enagos.

     —Mama, podem anar a jugar a la font?

     —No, reina, que podríeu prendre mal.

     —Feu, monna, feu. Jo us els vigilo. Estigueu tranquil·la —diu signora Milena aixecant-se de la cadira.

     Lisa calla. L’ofega la humiliació que viu al casalici Giocondo, on pel seu marit no és més que un objecte per fer servir a tothora.

     Ben de pressa, però, li torna el seu somriure enigmàtic. Malgrat que el seu marit comerciï amb sedes, no vol cap vestit que provingui de la roba d’ell. D’igual manera, tampoc no vol hostatjar al seu cos cap criatura d’aquell dèspota. Poc es pot imaginar ningú que tots els fills que l’acompanyen són d’un pare diferent.

     Ara es farà fer un vestit nou per al retrat que el seu marit ha encarregat a Leonardo i, abans que l’artista aixequi el pinzell, ella se li oferirà, cames obertes, per tenir un cinquè fill de qualsevol home que no sigui aquell que, pel casament, va comprar-la.