Jo llegia una entrevista al poeta Roberto Juárroz en una revista antiga. Era a la vella cafeteria d’una estació perduda d’un destí de pas, en un encreuament entre ciutats de països resplendents i lluents de modernitat.
Esperava feia llarga estona un tren a la finestra de l’andana, mentre sentia l’olor lànguida del lliri disposat al gerret de la taula i veia brillar un petit estel llunyà en l’íntim vespre sense lluna.
“La poesia és una presència que ens envaeix amb un instant de plenitud”, deia el poeta, i jo deixava assolar les seves paraules i em venia al pensament un esqueix d’un poema d’Adam Zagajewski.
Rosa de desembre, un estret desig
en un jardí desert i negre,
rovell i fum espès al arbres
com si cremés la soledat d’algú.
“La poesia –prosseguia Juárroz- desvetlla una cosa que crèiem que no existia, i el poeta demostra que hi era”. I tornava Zagajewski al meu pensament, amb les seves impressionants revelacions.
Davant meu corria una petita, cansada estrella,
tot indicant on és la nit,
viuda de tants somnis.
“És el misteri d’allò que ignorem, on es troba la dimensió de l’infinit, allò que mai no podrà descobrir-se del tot”, responia Juárroz a les erràtiques preguntes del periodista. I jo tornava a sentir la veu de Zagajewski que, des de la seva Polònia natal, m’explicava com la poesia dóna forma a la vida interior i, alhora, té un ull obert sobre la història.
Allò que va passar, va passar ja abans. Jeuen
a l’herba quatre tones de mort, llàgrimes seques
romanen entre fulles d’herbolari.
I Juárroz, aquell home de la pampa humida argentina, seguia desgranant la seva saviesa de poeta. “El poema actua com un temps d’una altra dimensió, un temps vertical”. I Zagajewski tornava a existir en mi amb la seva lucidesa palpitant.
Tu ja no ets a la terra
i jo visc, visc i observo
i el meu respir circular
roda per carreteres de província.
Lent com una tortuga, arribat també com des del fons d’un altre temps, el meu tren va anar omplint la noctàmbula estació amb el seu trontoll com un senyal d’esperança.