Desconcert

Pare,

     A cada moment se’m fa inaudit com se m’obre un buit sota els peus.

     Avui, dimecres, en l’autocar que em porta al gimnàs, llegeixo el suplement de cultura del diari Avui i penso: “Això m’agradaria ser, crític de llibres”. Crec que tindria capacitat, ganes, il·lusió. Per fer aquesta feina no em fan falta les cames, ni tornar a caminar. Però m’ausculto en profunditat i torno a descobrir que no tinc la força que m’empenti, perquè tu, d’ençà que estic a la cadira de rodes, m’has abandonat.

     I així em queda reduïda tota la meva força, abandonat com m’has deixat, aïllat de tu per un cordó estèril, vacu, només ple de buit.

     I en això s’ha convertit la meva vida, que abans de l’accident estava en un punt àlgid, excels, en relació amb tu, que sempre m’esperonaves cap al futur.

     Però la buidor més impactant ha sigut la d’aquest cap de setmana, quan he estat malalt. No cal que et demani que et quedis amb mi, perquè amb les teves excuses sense pes, amb el cap cot, avergonyit de mi, te’n vas, i em llences altre cop contra les cordes de la teva negació.

     Va venir el metge, que entre plors va avisar la mama, i va dir que la febre i aquests marejos són provocats per una gran tensió. I a mi m’estranya, perquè jo no en tinc, de tensions. Només una gran pena per no poder estar ja mai més a l’alçada del que tu esperaves de mi. Per ser per tu només aquesta pelleringa.

     Però no t’odio, ni et maleeixo, ni tampoc no em rebel·lo. Només em creix, forta com l’onatge del mar, una incomprensió desoladora, i aquesta malaltia que torna i torna, i que neix al nucli d’aquest desficiós desconcert, que és l’absència incomprensible de tu.