Cíber

     En el silenci del local, de vegades s’alça el so rapidíssim d’un teclat, i també alguna rialla. De dins les cabines de telèfon, no acabades de tancar, de vegades se sent una veu estrangera, molts cops castellana, que parla amb algú molt proper a un altre continent, un altre món del qual n’és una part sencera.

     Hi ha gent que parla amb algú de qui espera que li doni feina, una mare que demana a un fill que estudiï, una noia que s’enfada amb un home perquè l’ha enganyada. Dones que van acompanyades per germanes, cosines o amigues. Persones poc acostumades a parlar per telèfon i que enraonen molt alt, planerament i senzilla, nuant el fils de la vida per tirar endavant,  expressant amb les paraules més simples el gran cabal de l’amor.

     Hi ha un recepcionista que somriu quan sent les veus tan altes. És paquistanès, no comprèn les converses, ni tan sols entén bé el castellà, però demana sisplau, molt educadament, que la persona abaixi el to. La persona, normalment una dona, no pot. Ho intenta, però no confia prou en què si no parla alt l’entendran igual. A més, les coses, quan són clares, es diuen amb veu forta, sense dissimular. I segueix explicant que necessita aquella feina, tenir la casa allà, quedar-s’hi a dormir, que no té cap obligació aquí, ni promès, ni fills, res personal que la lligui, que està del tot disposta per treballar. Les línies mestres de la humanitat traçades amb un regle diàfan. Tota una lliçó contra el cinisme i el desencís.

     Hi van molts indis de l’Amèrica del Sud, més aviat joves, la majoria rabassuts, amb trets sorneguers i pacífics. De vegades demanen ajuda a l’hora de fer un currículum. Són de caràcter sociable i agraït. No s’han confós: saben quines són les coses que de veritat tenen valor a la vida. Per això saben demanar i rebre, igual que, quan cal, donar.

     De vegades hi ha homes europeus: anglesos d’un equip de rugbi, que estan de pas, algun alemany de caràcter sec i panxut, uns nois joves suecs preciosos. Cap no mira a ningú, ni tampoc dóna cap feina.

     De vegades hi ha una dona argentina, amb una personalitat rebuscada, pretensiosa, presta a donar mocs. Ve d’un medi dur, on ha après primer a mossegar. I d’un continent el qual li fa vergonya.

     Hi ha noies joves de Països de l’Est, rosses, delicades, amb somriures fins, que fan només les preguntes justes, les mirades necessàries. Són circumspectes i fredes, però no tenen l’aire d’autosuficiència dels europeus de l’oest.

     Hi ha, igual que jo, gent catalana, poca, persones a qui fa temps que s’ha espatllat l’ordinador, o que estan llargament en tràmits de posar-se Internet, o que fan servir només de tant en tant el correu. Som la gent més estranya en aquest Cíber pensat per a estrangers, per a les llargues comunicacions a baix preu amb el món al qual pertanyen. Som els mig penjats, els que encara no ens hem acabat d’integrar al nostre propi món, els que anem amb una ala arrossegant. I que ja ens està bé.