El primer matí, després d’estar amb tu, passejava per Playa Hermosa i no et portava a la pell. Només estava sorpresa per haver tingut la possibilitat d’aquell amor en aquell viatge, com un regal concedit pel cel. La nit que havia passat amb tu era una ratxa de vida que m’havia sacsejat. I ho volia repetir.
El segon matí, sortint del teu llit, intentava sortejar els esculls del riu Rojal, que feia escórrer la seva aigua fangosa entre les roques a gran velocitat, i cada passa que feia era el resultat d’una llarga i intensa prospecció. I mentre seguia camí de la cascada, tu no estaves tampoc entre els meus pensaments principals. Només sabia que a la nit soparíem junts un altre cop i l’amor retornaria.
El tercer matí ja et coneixia més, però encara em voltaves secundàriament, de manera únicament enjogassada i curiosa. Mentre remuntava el llit del riu, ara per Playa Colorada, recollia pedres de colors mai vistos, sortits de les entranyes de les muntanyes. I entretant tu eres un ésser llunyà, tastat sota el signe de la lluna i de l’amor en silenci, expressat només amb gemecs.
El quart matí ja et considerava algú més meu, com l’home que tenia destinat al meu costat. La nostra història començava a ser tangible i ja apuntava cap a un destí: tornar i tornar a trobar-nos. Mentre esmorzava a recer de la intensa pluja, la teva presència semblava que m’acompanyava. Aquella nit la tendresa, com una força nova sortint d’un amagatall, va imposar-se. I el meu cos sencer tremolava d’amor mentre t’acaronava.
El cinquè matí ja eres essencial, un element imprescindible en la meva natura. Mentre caminava per la frondosa jungla de Guarumil, entre els micos que poblaven les capçades i els ocells tropicals, culminava el meu sentiment. Les passions de totes les nits, com un arbre esplendorós i madur, donaven el seu tendríssim fruit.
La sisena nit et vaig parlar del meu amor. Llavors ja hagués donat mitja vida només per continuar amb tu. Però aleshores tu, des d’un costat del tot desconegut, separat de mi per un abisme, vas parlar-me de coses incomprensibles. Amb una única frase dura, que no tenia argumentació, vas demolir-me. “No m’agrada tota aquesta emoció”, vas dir, i acte seguit no vas voler saber res més de mi.
I tots els dies i nits que després van seguir, no vaig poder viure de dolor.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 