Aiguardent

     Damunt la taula hi ha les fotografies en blanc i negre dels anys cinquanta en una ciutat del nord d’Itàlia. És l’estiu i els carrers són deserts. Les portes de les cases, els testos de plantes, les línies dels balcons parlen d’una vida latent i intensa, on en la profunditat de les cambres ressona la llengua rodona dels italians. Les cases curen la penombra, i en el joc dels clarorobscurs i del sol l’espessor de la llum mediterrània sempre guanya damunt la foscor.

     —I aquestes fotografies?

     —Ah, són imatges del meu somni.

     —El teu somni?

     —Si, el meu somni de les tardes a la ciutat, quan només esperava que es fes nit. 

      “Per reviure en una bellesa que tallava el respir”, es diu Hans per a si, mentre calla.

     —Sembla una ciutat antiga.

     —És la part antiga de la ciutat, intacta. Veus aquest celler, de portes de vidre?

     —Sí. Sembla solitari, com tot l’entorn.

     —Encara fa molta calor. Però al capvespre, quan la llum es fa més rosada, el barri es desvetlla i la gent surt a prendre la fresca i entra a beure-hi vi.

     —Aquí hi ha una fotografia del mateix lloc, des d’un altre angle.

     —Sí. Em tenia la mirada encisada. Darrere aquestes portes de vidre hi ha la Gina.

     I Hans torna a ser davant d’ella, fragant, rotunda, amb la seva cabellera gruixuda i fosca. Ningú més que ella amaga el secret més colpidor. Un secret barrejat amb la suor olorosa i els plecs de la roba i la pell morena. L’inici d’un vertigen que mai res més no ha superat.

     —És la història d’un amor?

     —Sí, d’un amor sense paraules. Mai no he sabut italià, i amb ella tampoc mai no va mancar-me.

     I Hans ara es troba al celler, al pic de mitjanit, a punt de l’hora de tancar, mentre observa com la Gina es treu el davantal i el mira amb una força trasbalsadora. Ell li deixa un petit avantatge i després la segueix cap a la rebotiga, on ella l’espera dreta, davant una imatge de la Mare de Déu. El llit, on es llencen després d’haver pujat la breu escala enmig de la fortor del vi, cruix. La cambra té la profunditat d’una gruta, i la passió que sorgeix en la nit mai més no ha tornat a prendre aquell abastament.

     —Va començar igual com va acabar: de cop —continua Hans—. Simplement es va acabar l’estiu, i vaig retornar a Alborg amb la meva família.

     —I no l’has vista mai més?

     —No. Anys més tard hi vaig tornar, però al lloc del celler hi havia un solar per construir. Ja no quedava res.

     —La vas buscar, avi?

     —Sí, reina. Vaig demanar per ella, però la gent també havia canviat. Me’n vaig adonar que el que vam viure restava només en nosaltres. “Vam ser els amants de les nits d’un estiu dels anys 50 –calla Hans-. El millor temps de la vida. Un temps que encara m’emborratxa com l’aiguardent”.

    I aleshores s’adona que parlar de la Gina no és pensar en records, sinó anar pouar en el cabal de l’experiència.