Un dia, vaig veure la notícia de la seva mort al diari, una ressenya petita, i aleshores vaig tenir la sensació que el món, havent perdut un puntal, ja no s’aguantava dret.
Em va doldre profundament la seva desaparició, i un rabeig d’immensa claror va extingir-se amb ell.
Era l’autor d’un dels millors diccionaris de sinònims de la llengua catalana, una obra extensa, concisa i rigorosa, plena de descripcions i aclariments a banda, amb incorporació d’antònims i un vocabulari de barbarismes.
Una obra en la qual havia esmerçat la vida i que irradiava la nostra cultura a través de cada una de les seves delicades troballes.
S. Pey havia tingut una vida anodina, amb una passió punyent i íntima: la lexicografia catalana.
El seu diccionari jo l’havia regirat, revisat, revisitat incomptables vegades, sempre amb un resultat generós, amatent. Transmetia un significat extens i profund a algú que, com jo, en un moment precís n’estava mancat. I sempre, en el transcurs de la seva consulta, davant el seu esplèndid oferiment, enrogia de plaer.
Jo sabia que l’èxit de la vida de S. Pey era que el seu diccionari es consultés, que el caliu de cada paraula, amb la seva escalfor i claror, i erupció de significat i bellesa, es mantingués viu per continuar nodrint l’expressió de l’ànima catalana.
L’obra de S. Pey, a més, és una destral alçada contra els inquisidors que tant ahir com avui han volgut anihilar-nos.
Va bastir la seva obra enmig de la clandestinitat, en condicions àrdues, pèssimes, envoltat d’amenaces. Però mai no va tirar la tovallola, i avui tenim la seva obra sòlida aplegada en un preciós volum, quadrat, manejable, de mig quilo de pes, que conté tota una llengua.
S. Pey ha estat a través de tots els meus anys el millor amic invisible.
