Ocell elegant

     El seu cos era lleuger i jove, amb aire d’ocell elegant, sota l’hàbit que punyia per convertir-la en un fardell. Els trets del rostre eren netíssims, cisellats, purs i harmoniosos sota el petit tros de front que deixava veure la còfia. I que propera i estimable que la sentia a despit de l’ambient opressor del col·legi i de les monges adustes, fredes i venjatives, sota el pòndol de les quals ens trobàvem. Érem uns esquitxos insignificants, i l’objectiu primordial de les monges era que mai ens arribéssim a alliberar ni a completar com a individus, que visquéssim sota unes imatges i un símbols enganyosos, plens de mentides, substitutoris de la realitat i d’històries farcides de tortures, plenes de sang i camins barrats, com era aquell cristianisme que elles ens transmetien.

     Tanmateix, aquestes imatges no em van arribar a aclaparar mai del tot, ja que ben de pressa vaig aprendre i vaig avançar en un art saludable, l’únic que allà dins, en aquell ambient escruixidor, podia salvar-me: l’abstracció.

En aquell mostrari d’éssers esguerrats pels condicionaments socials i la religió, en aquell ambient com una fletxa apuntant contra la claredat de pensament, contra la nostra maduresa i contra la formació de la nostra consciència i caràcter, jo sabia que ella m’estimava.

Es deia Angélica, venia d’algun lloc remot de Castella i, com totes aquelles dones grolleres i sense ànima, complia una funció anihiladora de la nostra cultura i de la nostra llengua. Però no sé si n’era conscient de manera explícita. Potser només era, com totes nosaltres, en aquell clima feixista, algú utilitzat i agenollat per les circumstàncies.

En aquell entorn castrador, espiritualment desolador, intel·lectualment embrutidor, ella va tenir prou sensibilitat i profunditat psicològica per acostar-se, com per art de màgia, a la meva realitat. Només ella s’havia adonat que a l’hora del pati jo no jugava, sinó que em mantenia apartada en els meus pensaments ombrívols. Jo vivia, com era un fet consumat en major o menor mesura a moltes famílies, a casa d’un maltractador, on tots nosaltres, els meus germans, la meva àvia, però sobretot la meva mare, n’érem unes víctimes indefenses.

La germana Angélica sempre em preguntava què em passava. Jo no tenia paraules, cap possibilitat d’expressió, cap formulació possible respecte a aquest terror familiar diari, però, tanmateix, volia parlar del meu pare. I la meva pròpia intuïció em va fer convertir una realitat en una altra capaç de ser explicada i compresa. Per això li vaig dir que el que passava era terrible, ja que el meu pare no creia en Déu. “I a més, crida”, vaig aventurar. Ella va comprendre greument la primera part del meu sentiment, però pel que fa als “crits” dels meu pare, va intentar justificar-lo: “…ve cansat de la feina, ha passat un mal dia…”.

Aquesta darrera resposta em va apartar immediatament d’ella, però només per un moment. Naturalment, res podia convence’m, i ni tan sols introduir un minúscul indici de comprensió ni justificació davant de l’odi i la tirania definitiva del meu pare, però jo no tenia més puntals que ella en aquella institució barrada, i de seguida vaig passar a situar-la entre el gruix de persones ignorants, incapaces de comprendre la monstruositat que passava a casa; una ignorància de la qual, per altra part, en participava el món sencer.

Les seves mostres d’estimació eren moltes i molt subtils, i jo sabia que li agradava estar amb mi i ho demostrava amb actes petits però inconfusibles. Un dia, però, em va donar una mostra definitiva d’afecte, una mostra de les que no es poden oblidar.

Acabàvem el batxillerat elemental i era el dia de les notes. S’escrivien en una llibreta oficial folrada amb paper blau tinta. Totes les noies estàvem amb el cor en un puny, expectants del resultat de l’examen final. Ella era la nostra tutora i l’encarregada de transmetre’ns-les. Totes érem assegudes, silencioses, vestides amb l’uniforme blau de faldilla prisada, peto i brusa blanca, desposseïdes de personalitat, amb un aspecte informe. Ella va anar dient els noms de cada una en veu alta, i al darrera la nota corresponent. El silenci era total. Jo veia que entre els suspensos no hi era, que entre els aprovats tampoc, que entre els notables i excel·lents tampoc, i vaig témer, amb les galtes i les orelles enceses, que s’haguessin descuidat de mi o que la meva nota fos incomunicable de tan dolenta. Després va anunciar que, entre les trenta-nou alumnes que érem, només n’hi havia cinc amb matrícula d’honor. A mi la cara em cremava de temor. Però entre les matrícules d’honor em va anomenar a mi. Jo vaig restar astorada. Sabia que no era una alumna prou bona per aquesta distinció, i la meva  reacció va ser de confusió. Em vaig sentir contenta de tenir aquells estatus entre les altres, però sabia que hi havia d’haver algun error. Després ens va donar la llibreta de qualificacions i, veient el resultat de cada assignatura, em vaig adonar de seguida que no podia haver tret aquella distinció. Quan vaig fer la suma vaig veure a l’acte que havia comptat deu punts més, com si hi hagués un error en la suma prèvia abans de fer la mitjana final. Li ho vaig anar a dir ben de pressa, i aleshores, pel seu somriure i la seva tranquil·litat em vaig adonar que ella ja ho sabia.

Sempre intentava donar-me valor, un valor que  jo no em donava perquè a casa m’anorreaven constantment, però en aquell moment jo no podia acceptar aquella valoració de mi mateixa basada en una nota falsa. A una de les amigues més properes li ho vaig mostrar, i ella em va dir que no ho comentés a ningú. Però la meva alegria s’havia esfumat. A ella, però, li ho vaig agrair infinitament, i la vaig situar entre la categoria més elevada de persones de la meva vida, on abans que ella només hi havia la meva mare, estimada fins al deliri, i les protagonistes de les pel·lícules que m’emocionaven, fascinants, bondadoses i comprensives.

No la vaig tornar a veure més d’ençà aquella dia, ja que era el de final de curs i en tornar de les vacances d’estiu l’havien traslladada a un convent.

Però la meva estimació per ella va seguir viva, i un dia vaig agafar un tren i vaig anar a veure-la al poble de l’interior on l’havien portat.

El convent era un edifici vell enmig d’un parc aïllat i frondós. Amb el cor encongit però plena de determinació vaig picar el picaport de la gran portalada. Per l’espiell va aparèixer un ull i des de  darrere la porta una veu escardalenca de dona em va preguntar què volia. Jo li vaig contestar que volia veure la germana Angélica, i la veu em va respondre que m’esperés.

Vaig esperar un temps que em va semblar immens, en el qual tot estava immòbil, i al cap de tot aquell gruix de no-res vaig tornar a picar el picaport amb angoixa, el cor a la intempèrie, llargament. Van trigar una eternitat a donar senyals de vida, i al final la mateixa veu escardalenca va dir que la germana Angélica no podia sortir.

Amb un sentiment de desolació que m’enfonsava, vaig traspassar aquell parc ancorat en un temps ofegat i vaig caminar lentament cap a l’estació, amb la mirada baixa, amb les llàgrimes als ulls.

Així és com la vaig perdre per sempre, engolida en un no-res incomprensible, com si hagués fet un viatge en el temps cap una tenebrosa Edat Mitjana que me la prenia per sempre.