Un plor que no podrà extingir-se (Barcelona)

Acarnissats en la tebior dels cossos,

en la seva fragilitat tendríssima,

en la seva flonjor de flor dolça,

en la seva esperança d’espiga,

els assassins bombardegen les viles,

ataquen Barcelona, indefensa,

fan traus incurables, fan ferides,

i solleven la vida que alena.

Barcelona, encarnada en les homes,

en les dones, i els nens i les nenes,

Catalunya sucumbint sota bombes:

en llambordes la mort s’arrenglera.

Ix un plor que no podrà extingir-se,

i un dolor depassant tots els termes,

i cap al cel cada català mira

i l’horror li retruny a les temples.

Assassins, nínxols de cementiri,

adobeu el terreny per fer crema:

mai cap terra no us farà de riba,

mai tindreu cap descans, mai cap treva.

Fins els corbs que, afamats, us esqueixin

escopiran vostra infame carnassa,

com nosaltres escopim, impúdics,

els vostres noms d’immunda barbàrie.