Damunt el mar ―negra nit―
els petards hi espeteguen;
el gest candorós d’un nen
encén la metxa i prest peten.
La cala, racó d’un món
on les barques balandregen,
un no res mostra els contorns
i en la foscor torna a jeure.
Palmerars de guspireigs
ens encisen les ninetes;
el nen se sent mag del món
i, feliç, mou la vareta.
Els seus ulls miren enllà
on estrelles s’hi condensen;
reietó de la nit, far,
crea llum d’astres celestes.
El mar s’encén de claror
un instant. Cau la tenebra
entre la qual s’hi ha fet lloc
un nen joiós, mag de festa.
La lluna, amagada a dalt,
ve a mirar per la finestra;
el nen la saluda amb l’art
d’un coet alt de conquesta.
L’aire suau de la nit
és il·lusió que espurneja,
i fa un goig fondo, infinit,
un nen fruint la Revetlla.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 