Joaquim Sorolla
Sorgiu entre terra i aigua
i sou terra i aigua nua,
nens que jugueu a la platja
entre les onades brunes.
Lluu el vostre cos d’escultura
pel reflex que el sol us llega,
xipollegeu a la sorra
sota un cel clar d’arpillera.
Se us enduu, lleu, la marea
i us gronxa l’ona marina,
salabror i cristall d’ambre
joc transparent, sal de vidre.
En el mirall de les aigües
us llisquen els cossos llisos;
sou, en la llum de la tarda,
peixos fràgils i feliços.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes del mar
António Gomide
Cap al l’aire entendrit venta el mar tebior,
dialoga l’orquestra i la dansa fluctua,
cadència delitosa de passió que abrusa
bategant, lleu i alada, entre nacre i cotó.
Damunt la sorra molla una parella balla
al so d’una sonata fluint amb fruïció;
tres músics a peu d’ona la toquen amb fervor
mentre el mar blau turquesa bressola la seva aigua.
La dona és la passió, vestit vermell de dansa,
que les notes intactes fan bressar de dolçor,
el sol és clar de lluna que vessa d’escalfor,
l’aire és de mel i encís en el capvespre plata.
Bellesa convocada amb les parpelles closes,
amor al ple invocat en la forma d’un cor
que la dansaire porta obert al seu escot,
i mulla el seu delit en la mar encantada.
El temps tria per sempre aquest bell aliatge
–si se n’anés d’aquí no trobaria lloc–.
Fondària d’existir, delícia afruitada,
navega al mar feliç l’avenir en una barca.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes de la passió, Poemes del desig, Poemes i balls, Poemes solars
Ramon N. Bonet
L’elegància del vent
et dóna ales
per navegar endavant
vers el teu port
i les veles que, amunt,
mantens alçades
són l’estendard de l’aire
en baticor.
Empès per l’alenar
del seu romiatge
t’empenyores, serè,
a l’oceà,
i és en el mar tranquil
on t’emmiralles,
en ones jaspiades
d’alga i corall.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes del mar
Deixaré enllà l’encís de ta cambra al Raval,
sota l’íntim terrat que tocava l’alt cel,
els llençols tan calents i la nostra sentor,
el teu cos fet de pa, innocent i tan bell.
Deixaré enllà en el temps també les teves mans
que obrien fràgilment els solcs dels sentiments,
les espurnes d’amor que abrusaven el mar
calidíssim i dolç del teu cos en el meu.
Deixaré enrere, lluny, la teva suavitat
el color de les tardes girant cap a la nit,
la llum tornassolada, lenta com l’estimar,
el cor, estret a tu, bategant-me en el pit.
Deixaré, sens tornar, els petons mormolants,
molsa i llavis cruixint i mossecs amatents,
molla estela en el cos de saliva i de temps,
regalims tots roents i escuma palpitant.
Deixaré sens penyora, per no tornar mai més,
el plaer dels teus ulls, de tot el que tu ets,
el voler-te conèixer durant l’eternitat,
el trobar-me al teu cos sentint-lo infinitat.
Deixaré incontestables els misteris de tu,
allà on s’origina l’escalfor més cremant,
el nucli on habites, d’on em mires, pensant
que sóc sols una més, només una altra amant.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes per a N., Poemes per als homes
Etiquetat .
Henri de Toulouse-Lautrec
Ésser estrany davallant les tenebres,
dona desfent la sendera floral,
l’impacte al bar on vi més vi engoleixes
em desafia amb un embat brutal.
El teu posat que desdenya la vida,
l’esguard pesant amb el llavi que es guerxa
obren en mi una fonda ferida,
un esvoranc que sospeso amb cautela:
també existeix el món que tu ens mostres,
aquest que va desballestant frontisses,
món tortuós fet de sutge i de ronya
en què es davalla fins la bogeria.
I tinc temor de la imatge ominosa
del vi que beus de l’ampolla temible
i em fa feredat tomballar en la roda
presa com tu pel dogal que emmetzina.
I a poc a poc giro l’esguard, l’espatlla
i et deixo aquí, esqueixada, atuïda:
jo no sóc l’àngel que pot aturar el perdre’t,
ni cloure el buit, ni guarir el teu abisme.
Mar immens de sol lleuger
ara que l’estiu s’escapa,
el nostre cor sempre té
salabror mediterrània.
I als plecs de tot despertar
sorra petita i daurada
que acarones lentament
i constant hi fas petjada.
Barcelona et venera,
i tu l’estimes i exalces
i li ofereixes, sens pressa,
la teva pau dolça i blava.
Mar de delit, realitat,
jo et vinc a veure, a inventar-te,
el temps que et sóc al costat
és plenitud sense màcula.
Claror fins a l’horitzó,
fragor de les ones blaves
esquitxades de dolçor
pel sol que, lent, ve a besar-te.
Mar immens, ets realitat,
i a la ciutat habitada
bufes vent de llibertat
i ella es fa la teva imatge.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la Mediterrània, Poemes del mar
Doncelleta arreglada
fent goig sota una estrella,
plaça tocada d’arbres,
rellent de lluna al vespre.
Petits ocelles et nien
confiats sota les parres,
refilen cants tendríssims
rossinyols dins dels arbres.
Potser algú s’ha perdut
sota del teu brancatge.
Ciutat, véns del Danubi
o et banyen altres aigües?
Procel·lós i verd perla,
catifa amb reflex d’arbre,
el riu que el sol corona
s’adorm, tapat, fins l’alba.
De nit granotes pugen
les parets de les cases:
tu ets vegetal i amfíbia
sota estrelles llunyanes.
Publicat dins de Poemes de ciutats
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 