Daily Archives: 8 febrer 2011

Nens a la platja

Joaquim Sorolla

  

Sorgiu entre terra i aigua

i sou terra i aigua nua,

nens que jugueu a la platja

entre les onades brunes.

 

Lluu el vostre cos d’escultura

pel reflex que el sol us llega,

xipollegeu a la sorra

sota un cel clar d’arpillera.

 

Se us enduu, lleu, la marea

i us gronxa l’ona marina,

salabror i cristall d’ambre

joc transparent, sal de vidre.

 

En el mirall de les aigües

us llisquen els cossos llisos;

sou, en la llum de la tarda,

peixos fràgils i feliços.

 

Nacre i cotó

  António Gomide

Cap al l’aire entendrit venta el mar tebior,

dialoga l’orquestra  i la dansa fluctua,

cadència delitosa de passió que abrusa

bategant, lleu i alada, entre nacre i cotó.

 

Damunt la sorra molla una parella balla

al so d’una sonata fluint amb fruïció;

tres músics a peu d’ona la toquen amb fervor

mentre el mar blau turquesa bressola la seva aigua.

 

La dona és la passió, vestit vermell de dansa,

que les notes intactes fan bressar de dolçor,

el sol és clar de lluna que vessa d’escalfor,

l’aire és de mel i encís en el capvespre plata.

 

Bellesa convocada amb les parpelles closes,

amor al ple invocat en la forma d’un cor

que la dansaire porta obert al seu escot,

i mulla el seu delit en la mar encantada.

 

El temps tria per sempre aquest bell aliatge

–si se n’anés d’aquí no trobaria lloc–.

Fondària d’existir, delícia afruitada,

navega al mar feliç l’avenir en una barca.

 

Veler

Ramon N. Bonet  


L’elegància del vent

et dóna ales

per navegar endavant

vers el teu port

i les veles que, amunt,

mantens alçades

són l’estendard de l’aire

en baticor.

Empès per l’alenar

del seu romiatge

t’empenyores, serè,

a l’oceà,

i és en el mar tranquil

on t’emmiralles,

en ones jaspiades

d’alga i corall.

 

Cambra del Raval (Barcelona)

amants al llit 9900

  

Deixaré enllà l’encís de ta cambra al Raval,

sota l’íntim terrat que tocava l’alt cel,

els llençols tan calents i la nostra sentor,

el teu cos fet de pa, innocent i tan bell.

 

Deixaré enllà en el temps també les teves mans

que obrien fràgilment els solcs dels sentiments,

les espurnes d’amor que abrusaven el mar

calidíssim i dolç del teu cos en el meu.

 

Deixaré enrere, lluny, la teva suavitat

el color de les tardes girant cap a la nit,

la llum tornassolada, lenta com l’estimar,

el cor, estret a tu, bategant-me en el pit.

 

Deixaré, sens tornar, els petons mormolants,

molsa i llavis cruixint i mossecs amatents,

molla estela en el cos de saliva i de temps,

regalims tots roents i escuma palpitant.

 

Deixaré sens penyora, per no tornar mai més,

el plaer dels teus ulls, de tot el que tu ets,

el voler-te conèixer durant l’eternitat,

el trobar-me al teu cos sentint-lo infinitat.

 

Deixaré incontestables els misteris de tu,

allà on s’origina l’escalfor més cremant,

el nucli on habites, d’on em mires, pensant

que sóc sols una més, només una altra amant.

Bevedora a Ciutat Vella (Barcelona)

Henri de Toulouse-Lautrec

 Ésser estrany davallant les tenebres,

dona desfent la sendera floral,

l’impacte al bar on vi més vi engoleixes

em desafia amb un embat brutal.

El teu posat que desdenya la vida,

l’esguard pesant amb el llavi que es guerxa

obren en mi una fonda ferida,

un esvoranc que sospeso amb cautela:

també existeix el món que tu ens mostres,

aquest que va desballestant frontisses,

món tortuós fet de sutge i de ronya

en què es davalla fins la bogeria.

I tinc temor de la imatge ominosa

del vi que beus de l’ampolla temible

i em fa feredat tomballar en la roda

presa com tu pel dogal que emmetzina.

I a poc a poc giro l’esguard, l’espatlla

i et deixo aquí, esqueixada, atuïda:

jo no sóc l’àngel que pot aturar el perdre’t,

ni cloure el buit, ni guarir el teu abisme.

 

Mar de Barcelona

 

Mar immens de sol lleuger
ara que l’estiu s’escapa,
el nostre cor sempre té
salabror mediterrània.
 
I als plecs de tot despertar
sorra petita i daurada
que acarones lentament
i constant hi fas petjada.
 
Barcelona et venera,
i tu l’estimes i exalces
i li ofereixes, sens pressa,
la teva pau dolça i blava.
 
Mar de delit, realitat,
jo et vinc a veure, a inventar-te,
el temps que et sóc al costat
és plenitud sense màcula.
 
Claror fins a l’horitzó,
fragor de les ones blaves
esquitxades de dolçor
pel sol que, lent, ve a besar-te.
 
Mar immens, ets realitat,
i a la ciutat habitada
bufes vent de llibertat
i ella es fa la teva imatge.

Ciutat infinita (Barcelona)

 

En aquest Barcelona hi ha tantíssima festa,

la bellesa humana que corprèn pels carrers.

Els cafès –llums encesos–, punxades d’erotisme,

llibreries, orquestres i petits grups de jazz.

 

La ciutat on s’enlairen ocells, amb places plenes,

i nois forans que giren amb el seu ros passar.

Carrers plens, nerviosos, parles que en les veus dringuen

i el cel lliure que, enlaire, respira pel fullam.

 

I jo tot ho repasso, en tots ambients jo miro,

m’assec i improviso, prenc un i altre tallat.

I després, en res resto, alço el vol, continuo,

cerco enllà més riquesa que la ciutat fa a mans.

 

I així jo la frueixo, Barcelona festejo,

i ella ve i m’acarona amb els llavis amants.

Barcelona, la bella, de tan rica infinita,

restes a les escletxes i als plecs del meu velam.

 

Ciutat del sud (Barcelona)

 

Càlida ciutat del sud,

a les places, grans palmeres,

la nit transparent t’acull,

la brisa solemne et bressa.

 

Llarga renglera de llums,

la lluna per capçalera,

ciutat on l’amor treu fum

i la dolçor fon les pedres.

 

El mar, com mirall nocturn,

atrau somnis i senderes

i la nit espessa, al lluny,

és brunyida per estrelles.

 

Ciutat de vells campanars,

història endinsada en segles,

canten els teus carrers clars

pels fondos solcs del teu ésser.

 

Sentir-te és esdevenir,

ciutat que aculls gent de sempre,

ets doll que flueix sens fi,

ciutat del sud, sol que regna.

Un plor que no podrà extingir-se (Barcelona)

 

Acarnissats en la tebior dels cossos,

en la seva fragilitat tendríssima,

en la seva flonjor de flor dolça,

en la seva esperança d’espiga,

 

els assassins bombardegen les viles,

ataquen Barcelona, indefensa,

fan traus incurables, fan ferides,

i solleven la vida que alena.

 

Barcelona, encarnada en les homes,

en les dones, i els nens i les nenes,

Catalunya sucumbint sota bombes:

en llambordes la mort s’arrenglera.

 

Ix un plor que no podrà extingir-se,

i un dolor depassant tots els termes,

i cap al cel cada català mira

i l’horror li retruny a les temples.

 

Assassins, nínxols de cementiri,

adobeu el terreny per fer crema:

mai cap terra no us farà de riba,

mai tindreu cap descans, mai cap treva.

 

Fins els corbs que, afamats, us esqueixin

escopiran vostra infame carnassa,

com nosaltres escopim, impúdics,

els vostres noms d’immunda barbàrie.

Ciutat d’Hongria

A la RIBA DEL RIU TISZA 0 clara

Doncelleta arreglada
fent goig sota una estrella,
plaça tocada d’arbres,
rellent de lluna al vespre.
 
Petits ocelles et nien
confiats sota les parres,
refilen cants tendríssims
rossinyols dins dels arbres.
 
Potser algú s’ha perdut
sota del teu brancatge.
Ciutat, véns del Danubi
o et banyen altres aigües?
 
Procel·lós i verd perla,
catifa amb reflex d’arbre,
el riu que el sol corona
s’adorm, tapat, fins l’alba.
 
De nit granotes pugen
les parets de les cases:
tu ets vegetal i amfíbia
sota estrelles llunyanes.