Litúrgia del jazz

Religió de solitaris, la litúrgia del jazz,

emparada per la lluna, nit en la ciutat fugaç.

Sostre rodó de la cova, cel de voltes al foscant,

un cor entre parets vibra i la lluna va aflorant.

Creix dens el fum del tabac, cigars que dels llavis pengen,

i dins de l’aire entelat les notes pugen i cremen.

Melodia espessa i negra, música escorxada i fosca

on el suburbi renilla la seva amarguesa fosa.

Toques l’erotisme del llit més calent,

llençols de pell ocre, la lluna brunzent.

Toques nit oberta, finestrons batent,

un crit de trompeta fulgura en serpent.

Els cossos es tesen, respir sincopat,

i la pell es tiba pel cor trasbalsat.

Després creix la serenor

i la gravetat és plàcida,

i hi ha un sol horitzó

dels nostres cossos sense angles.