Desig a Nova Icària (Barcelona)

El temps porta espurnes d’or

a la teva pell colrada,

quan passes lleuger i suau

caminant cap a la platja.

Carn molsuda, llavi ple,

pit per nodrir nits en vetlla,

malucs que no tenen fre,

ulls que lluen com lluerna.

I topants agosarats

sota la bermuda encesa

que tothora fa fimbrar

la llum que lluu i enlluerna.

T’espera entera la mar,

la seva mullena fresca,

i ma vida amb el neguit

sempre de tornar-te a veure.

Home que atures l’alè

i fas petges a l’arena,

que no esborra cap embat

de la mar que et sent i serva

Sospeses la immensitat

que prest ve a omplir-te d’estrelles,

i s’agenolla al teu pas

la dolçor de l’hora quieta.

Radiant formosor que escampes

i arriba amb la melangia

per l’art del teu cos daurat

que és escultura infinita.

Pel teu cos i viure lleu,

que desvetlla l’alegria,

i somou tot el desig

de la dona que en mi vibra.

De la dona que amb tu neix,

com el cel, el mar i el dia,

i que sap que ets llunyà, igual

que la quimera que em guia.