Ciutat meva excessiva (Barcelona)

Ciutat meva excessiva,

massa gent passa errant

exhausta, empetitida,

el front desconcertat

per estímuls dubtosos;

la Història, ofegada,

edificis confusos

que ja no es troben l’ànima,

rius de carrers -serps mòbils-

voraços, plens d’escates,

la calor que s’enganxa

com icor de ferida,

i la lletjor ressalta

del rellent i la vida.

Ofegosa ciutat,

perduda galania,

mostres els ulls tancats

a qui en forats t’habita:

closa ciutat sens cel,

dins el teu clot fosc vívida;

animal de flagell

que et debats sens sortida.

Tan poblada ciutat,

pàtria meva de dintre,

on del teu cor callat

la sang salta i renilla?

A la pell t’hi nien larves

i estranys éssers hi viuen

i de coïssor tenaç

els teus rosecs són xiscles.

Esplèndida ciutat,

tan nafrada i antiga,

vils forans t’han manat,

però no han pogut reduir-te.

Ara cruixes de dol

amb dolors de ferides,

presonera en un cau

on esperes el cant

de les noves matines.