Davallen perles en rosari de temps
enmig de l’estupor de l’antic segle,
les altes vanitats ben ensorrades
per l’abisme dels anys, sense una empremta.
Queia el sol com cortina daurada
damunt totes les clares vidrieres,
fràgil petxina de mar desancorada
que et vas cloure i morir per sempre.
Porten les onades nova escuma
i petites deixalles de qui fores,
per les fulles boscanes tu murmures
la teva vella, desnonada glòria.
Fantasmes en la nit encara escullen
els teus sots soscavats a la muntanya;
el petit tren que feia de muntanya russa
apareix amuntegat, sense cap ànima.
Amargueja l’arrel de l’heura enfiladissa
damunt l’encís enterrat de balconades
mentre un jòquer perfà amb un subtil riure
una burla discreta a la pretensió humana.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 